nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
11°

«No nacionalistes» ben estranys

La segona legislatura amb José Maria Aznar de president va ser prolífica en despropòsits. De fet, els que pateixen tant per la ruptura d'Espanya s'haurien de remetre aleshores per trobar-hi les arrels de l'actual embranzida dels rupturistes.

Entre les parides d'aquella nefasta, per bé que molt clarificadora, etapa hi ha la divisió de l'univers en dos blocs: els nacionalistes (culpables de tots els mals del món) i els no nacionalistes.

Aquest segon bloc, format pel mateix caudillín, per Jaime Mayor Oreja (un home, recordem-ho, que va comptabilitzar el seu càrrec de ministre de l'interior amb el de copropietari d'un holding d'empreses de seguretat privada, que és com si un ministre de sanitat fos l'amo de la majoria de clíniques privades...) i tota la seva tropa de col·laboradors, admiradors i fanàtics.

El que passa és que, davant la nostra modesta mirada, el no nacionalisme, que prediquen Aznar, la FAES, Mayor Oreja i les actuals direccions del Partit Popular, és un no nacionalisme mal d'entendre. Un no nacionalisme ben estrany.

És un no nacionalisme que té no una «fiesta nacional», sinó dues: la que celebra matar animals i la que celebra haver matat milions d'éssers humans.

És un no nacionalisme que afirma que Espanya és una nació.
És un no nacionalisme que no tan sols plantifica enmig de la seva capital una bandera d'enormes dimensions sinó que, a més a més, imposa per llei (i per la força) la presència de la seva bandera, en el lloc més destacat en tots els edificis públics i emblemàtics. I que es dedica a perseguir qui no les vulgui penjar.

És un no nacionalisme que tot ho té nacional: document nacional d'identitat, seleccions esportives nacionals, teatre nacional... I alerta! Perquè si no poses no nacionalista, la policia nacional et pot dur a l'audiència nacional.

El no nacionalisme hauria de ser, si més no, un moviment que tendeix a l'atenuació, fins i tot, a la dissolució dels símbols nacionals. En canvi, els entranyables no nacionalistes de veïnat són uns no nacionalistes sui generis. Estan disposats a imposar la seva nació a tota costa i no estan empegueïts d'usar, per fer-ho, la imposició i la coacció. Aquests curiosos no nacionalistes tenen una espècie de text sagrat, que segons ells no pot ser modificat, i que diu que l'exèrcit és el garant de la unitat i de la independència de la seva nació (que sol ser allò que defensen els nacionalismes). És oportú recordar que el text esmentat diu moltes altres coses a les quals els no nacionalistes no els hi fan tant de cas. Per citar un sol exemple, tot allò que fa referència al dret a l'habitatge digne.

En fi, curiosos no nacionalistes aquests que, cada vegada que els hi van mal dades, s'emboliquen amb la seva bandera rojigualda i bramen contra els «nacionalistes».

Ells, els no nacionalistes, fan crides a exhibir amb orgull els símbols de la seva pàtria al mateix temps que insulten i prohibeixen els dels que ells consideren «nacionalistes», i mentre, neguen el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Uns no nacionalistes que de tant fixar-se en la palla dels altres nacionalistes, no veuen que, en realitat, pertanyen a una estructura nacionalista de bigues ben gruixades.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris