algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Franc furt

Fa uns anys vaig fer un terç d'assignatura a la UIB que es deia literatura anglesa. Poca cosa vàrem poder aprofundir en un trimestre, però hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció i potser l'única que me n'ha romàs: l'existència dels Poet's Corner. Crec que ho he escrit bé i, sobretot, estic ben segur que no ho he confós amb l'Speaker Corner que es troba a Hyde Park. El pilonet on els speakers compulsius parlen a tothora és molt més famòs que no el racó dels poetes. El racó dels poetes es troba a la catedral de Westminster i és allà on es troben enterrats els grans autors anglesos. Potser Shakespeare és la glòria que s'escapa, vull dir, que no hi és. Però parl molt de memòria i el wikipèdia, en aquest cas, no gaire coses m'ha aclarit. Es veu que això dels escriptors i dels poetes és un tema sempre marginal. El professor ens va dir que aquests escriptors marquen allò que és el cànon de la literatura anglesa, anglesa feta pels anglesos i en anglès. Concepte clar i llampant arreu, menys per segons on, verbi gràtia, aquí.

Dic tot això perquè aquesta setmana una companya del claustre em va demanar què em semblava això de Frankfurt. Jo, en la intimitat, vaig ser brutalment sincer. I ara, vull fer pública aquesta sinceritat. Li vaig dir que més enllà de la promoció de la literatura en català, ergo també de la llengua i la nació, allò que podríem resumir l'UNIVERSAL NACIONAL en majúscules, la resta, l'anècdota o el repussall, no em feia ni fred ni calor. I per tant, en feia un seguiment bastant a distància, de la mateixa manera que n'he seguit tot el procés. Ella, que és una entusiasta, va quedar una mica perplexa i llavors jo li vaig explicar que, malauradament i per les raons que sigui, som una literatura sense cànon. I ho mantenc.

I no només per això de Frankfurt sinó també es posa de manifest al llarg de l'any i en diversos aspectes. Un d'ells és el fet que no hi ha un cànon editorial, o millor dit, una o dues editorials que siguin cànon. Dit d'una altra manera, en les editorials enteses i acceptades com a prestigioses, al costat d'escriptors d'ofici "deixem-ho així per defugir adjectius com: consagrat, reconegut, etc." hi trobam que s'hi publiquen i es publiciten, en les mateixes col·leccions, autors conjunturals i, per regla general, mediàtics. Ara sí que en diré noms: em referesc als Buenafuente, Guardiola, Oleguer, Toni Soler, X. Grasset, etc. No entraré en el debat si aquesta casta de literatura ha de ser present en la nostra realitat nacional. Ho tenc ben clar, que sí, però en uns canals propis, en col·lecions "quedi clar que no he dit editorials" pròpies. Que no es prestin a confusió. De la mateixa manera, són aquests darrers autors els que acaparen els espais de les televisions públiques quan s'acosta la diada de Sant Jordi, tot i que en els darrers anys, sortosament, ha començat a circular l'adjectiu «mediàtic» per qualificar-los. Per altra banda, els mitjans de comunicació, i en especial els públics, tampoc no ajuden a configurar aquest cànon, o si voleu, els referents mítics que haurien de presidir aquest cànon. Vull dir que, deixant de banda en Porcel, hi ha escriptors d'una gran solidesa, posaré dos noms de referència, Jesús Moncada, ja difunt, i Jaume Cabré que, a parer meu, no tenen o no han tengut una presència pública mediàtica, sobretot si la comparam amb d'altres "alguns dels quals també prou importants i valuosos. Vull dir que, no en sé les circumstàncies, el rànquing de minutatge radiotelevisiu no és proporcional a allò que escriuen. Potser és un fet que es dóna en totes les cultures. No en sé prou per afirmar-ho o desmentir-ho.

Passant a Frankfurt, en versió balear, em fa la impressió que ha ocorregut tassa i mitja del mateix. No hi ha hagut cànon. Tant Gabriel Janer com Sebastià Serra, com a màxims responsables de l'IEB, varen fer la pròpia triadella. I pens que s'ha pecat una mica de provincianisme, de cultura de pa amb fonteta. La projecció internacional de la llengua i la literatura catalana no crec que depengui del fet que a Frankfurt hi hagi més o menys escriptors, depèn d'altres coses que tots sou capaços d'endevinar. I hi ha una dita que diu que a «la plaça tot es ven», fins i tot el repussall. I Frankfurt no deixa de ser un mercat. Ara bé, a aquesta ciutat també s'hi celebra una de les principals fires de l'automòbil. No m'imagín les grans marques duent-hi productes que no siguin de primeríssima categoria. Sí, ja sé que a vegades hi duen prototipus, models, alguns d'ells exòtics i estrafolaris, que mai no arribaran a solcar les carreteres. Qui sap si els responsables de la tria literària han volgut oferir un ventall de prototipus entre roqueters i exòtics. En aquesta cultura nostra, potser per això de ser minoritària i minoritzada, es confonen les coses i passam de la famosa frase de Ballot «Pus parla en català, Déu li'n don glòria» al «Pus parla en català, besa'm el cul» O «deixa-te'l besar...»

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris