cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Giacometti, una exposició i un documental

Fill del pintor impressionista Giovanni Giacometti, Alberto Giacometti neix el 1901 a Borgonovo, un llogaret molt a prop de Stampa, un poble de la Val Bergaglia (Suïssa), al costat de la frontera amb Itàlia. El 1922 s'instal·la a París per estudiar amb l'escultor Antoine Bourdelle, un company d'Auguste Rodin. Experimenta aleshores amb el cubisme i, amic de Joan Miró, Marx Ernst i Picasso, el seu primer èxit relatiu l'aconsegueix com a escultor surrealista. Però ja a partir de 1936 torna al figurativisme; es centra primer en l'estudi del cap humà, realitzant unes vertaderes miniescultures que s'ha dit que cabien dins una capsa de mistos, per passar, després del seu matrimoni, a la seva tipologia més coneguda d'unes figures més i més magres i uns caps que es van comprimint lateralment fins a esdevenir gairebé com la fulla d'una destral. El 1962 rep el gran premi de la Biennal de Venècia i la seva progressiva reputació internacional fa que els seus tan característics «grans homes molt prims caminant» siguin reproduïts en els billets de 100 francs suïssos. La seva obra com a dibuixant i realitzador d'una important obra gràfica aconsegueix també un gran reconeixement.

Les obres que actualment poden veure's a l'antic Gran Hotel, seu actualment de Caixa Fòrum, de l'Obra Social de la Fundació «la Caixa», pertanyen a una important col·lecció privada, la col·lecció de Helmut Klewan, centrada en la producció de l'època de maduresa de l'artista suís. Però aquesta exposició ve molt eficaçment completada per la projecció constant d'un documental de 28 minuts de durada, realitzat l'any 1965 i comentat per Jacques Dupin. Aquest interessant documental, a més a més de mostrar-nos tota una sèrie d'escultures instal·lades en espais exteriors (moltes pertanyents a la seva època d'escultura pintada) ens mostra també l'artista treballant en el seu legendari, destartalat i petit estudi de la Rue Hippolyte-Maindron, a Montparnasse. Veim, així, la seva peculiar manera de dibuixar amb pinzell el rostre humà, com igualment la seva manera de modelar, insistentment i lentament, el fang. I no menys interessants resulten les explicacions que li escoltam sobre la importància decisiva que dóna a la construcció dels ulls dins la plasmació de tot rostre humà i al grau de fracàs que inexorablement ha d'acceptar tot artista honrat per poder aconseguir algun èxit relatiu.

Tornant a l'obra exposada, potser la més interessant sigui la dels retrats, a llapis o obra gràfica (litografies i algun aiguafort), especialment el de Pierre Reverdy, de perfil i amb el cap una mica alçat, de 1962; un de 1947 de Georges Bataille, realitzat en una minúscula fulla de bloc; una litografia del mateix escriptor de 1948; un dibuix de Tériade (Efstratcos Eleftherides) "tot un nom", de circa 1960; una litografia de Charles Ferdinand Ramuz, de 1951, realitzada amb un traç molt solt; un aiguafort d'André de Bouchet, de 1961, i un cap de Diego, el seu germà, a llapis, de 1946.

Per descomptat, cal recordar que Diego va ser el seu model preferit, com també la seva creença que a l'artista li convé molt més anar profunditzant en les faccions d'uns pocs models que no utilitzar-ne un gran nombre, de manera forçosament més superficial. Com també precisar que el Cap de Diego sobre peanya, de c. 1950, és una de les millors escultures exposades. La gàbia (primera versió), de 1950, també és una peça que crida l'atenció i que cal veure. I no puc deixar d'esmentar tampoc , malgrat les seves tan reduïdes dimensions "o justament per això" el Cap de Simone de Beauvoir, de c.1946. Quant als cinc olis exposats, l'adjectiu que segurament millor els qualifica és el de «existencialistes», malgrat no resulti gaire corrent aquesta adscripció en obres pictòriques. Bust d'home, de 1958, que més aviat sembla un bust femení amb llarga cabellera, ressalta més que res per la qualitat del llenç que constitueix el fons de la pintura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris