muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

La singularitat

Frankfurt ja ha arrencat. Contràriament a moltes opinions que consideren la fira com una oficina de compra i venda de drets literaris i poca cosa més, som de l'opinió que la cultura catalana en pot treure molt de profit. I quan dic profit, vull dir prestigi. És evident que les cultures més reconegudes, que són les que tenen el suport d'un estat poderós, no s'hi juguen res més que els diners d'algunes editorials. No és el cas de la catalana. Arreu del món, a infinitat d'aules universitàries, a partir de la setmana que ve es desvetllarà un interès real per allò que és Catalunya i la seva literatura. Se'n parlarà, de Catalunya, com un ens independent, desvinculat d'Espanya. Per això és força important afinar tant com sigui possible amb la imatge que, aquests dies, se'n vulgui transmetre. Quina serà? Actual, he sentit a dir. La dels grans artistes consagrats, Gaudí, Miró, Tàpies...? La que representava Xirinacs, la de Jordi Pujol? O la de José Montilla? Atès que Montilla governa, i el ministre espanyol de Cultura "César Molina, el mateix que ha decidit ajornar indefinidament el retorn dels papers de Salamanca", ha de visitar la fira per promoure l'Espanya de Zapatero, prevaldrà, potser, l'opció més light, la d'una cultura catalana sense problemes. Que surt d'un llarg silenci, això sí; el del franquisme, a través del qual cal passar de puntetes. I de tot allò que patírem abans del trenta-sis, res de res, no fos cosa que algun espavilat relacionés la gran putada que ens va fer Felip V amb la cremada de fotografies del rei actual, i ja tindríem l'embolic armat. De portes endins, és clar. Amb Rajoy i els seus, els taxistes de Madrid, Esperanza Aguirre i els clergues de sotana. Naturalment no és, aquesta, la visió light, la versió més suggeridora ni la més real del país. Però s'imposen les circumstàncies i, avui per avui, amb l'independentisme d'ERC a la Generalitat, Catalunya va més camí d'homogeneïtzar-se amb Andalusia, Extremadura o la Comunitat de Madrid, que de cercar el seu propi espai a l'Europa del futur. Frankfurt té pinta de reflectir una mica aquest camí erràtic. La inauguració de la fira va ésser abans d'ahir, dimarts. El dia anterior, dilluns, Josep Bargalló, en una entrevista a Vilaweb, dedicava les seves paraules a lloar la potència creativa de la cultura catalana en un marc, Catalunya, que viu, treballa i progressa. Hi hauria d'haver afegit malgrat els impediments. Però no ho va dir, perquè aquesta precisió hauria estat considerada una insolència imperdonable a alguns despatxos de la Generalitat, ja no dic de Madrid. Sense necessitat d'explicitar-ho, Bargalló dóna a entendre que som un país que es desenvolupa lliurement en el si de l'estat espanyol. Un poc més i afirma que els catalans som bilingües per voluntat de Déu, atès que els que vivim en territori espanyol sabem el castellà, els que viuen en territori francès saben el francès, i els que viuen a l'Alguer també saben italià. D'això ell en diu ésser singulars. Som part, per tant, d'una cultura singular, ja m'enteneu. I ho serem, a parer de tothom, si el director del Llull no explica que la raó de tanta singularitat cal buscar-la en l'annexió territorial que n'han fet, de les terres catalanes, altres nacions. Naturalment qui raona a partir de plantejaments equivocats, sol arribar a conclusions equivocades i, fins i tot, estrafolàries. Acaba afirmant, Bargalló, que la singularitat lingüística del nostre poble és envejable i que Europa, prest o tard, n'haurà de prendre llum. Possiblement, aquest discurs encaixarà bé a una Europa que cerca solucions amables a la interculturalitat, etcètera. Però si Bargalló explica que a aquesta singularitat s'hi arriba, en el cas dels catalans d'aquest costat dels Pirineus, després de patir tres segles de colonialisme, molt possiblement no es mostraran gaire interessats a provar l'experiment.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris