nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Botero, testimoni de la violència colombiana

L'argument més poderós en contra de la creença "altre temps tan estesa" en el progrés indefinit de la societat i de la cultura humanes és la innegable i insidiosa persistència de la violència més brutal. El segle XX "que ha estat denominat el segle de la Megamort" ens dóna un testimoni més que contundent que el creixement i la difusió de la civilització no signifiquen en absolut cap disminució de la violència. Civilització i pau no van necessàriament en companyia. Tampoc cultura i pau o no-violència. Una societat tan civilitzada com l'alemanya pot haver admirat Goethe i Holderlin, Bach i Mozart, al mateix temps que posava en marxa els Konzentrationslager, causants de sis o set milions de morts. Defensant ideals tan elevats com «De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats» s'han sacrificat xifres encara molt més elevades, de nou o deu vegades més (entre les víctimes de l'URSS d'Stalin, la Xina de Mao i la Cambodja de Pol Pot).

De fet, a una escala individual "biogràfica si voleu", podem comprovar que l'experiència quotidiana, directa o indirecta, a mesura que van passant els anys o que anam passant nosaltres, ens va fent a gairebé tots més i més intolerants, més propensos als esclats de la indignació i a les enrabiades. La ràbia, així, és un sentiment que creix "no disminueix" amb els anys. No cal dir que, a un nivell col·lectiu, a un nivell polític, a països com Sefarad i els que conformen l'Amèrica Llatina, des de Mèxic fins a Xile i l'Argentina, constatam també fins a quin punt el joc polític esdevé perillós, fins a quin punt la confrontació partidista desemboca en una borratxera col·lectiva d'odi, d'odi mortal, i enlloc funcionen els parlaments per la senzilla raó que una bona part de la població no vol exactament parlamentar "i els polítics segueixen el ramat" ans l'ideal o l'aspiració general més estesos semblen esser els de carregar-se el contrari.

Colòmbia, per descomptat, no és cap cas massa excepcional dins aquest panorama desolador. Per qualque cosa Fernando Botero, el gran artista "l'autor de les versions d'El Niño de Vallecas, de Velázquez (aquella icona o imatge fosca que es pot admirar al museu del Prado i que va fer escriure a León Felipe: «De aquí no se va nadie. / Mientras esta cabeza rota / del Niño de Vallecas exista, / de aquí no se va nadie. Nadie. / Ni el místico ni el suicida»)", per qualque cosa, dic, Fernando Botero fa més de quaranta anys que viu fora del país. I per qualque cosa també ha volgut donar testimoni de la violència colombiana.

L'exposició de la seva obra que ara tenim a l'abast en el Casal Solleric ens permet veure els resultats d'aquesta voluntat testimonial, objecte de sengles donacions al Museu Nacional de Colòmbia el 2004 i el 2006. «En vista de la magnitud del drama que viu Colòmbia, va arribar el moment en què vaig sentir l'obligació moral de deixar un testimoniatge sobre un temps tan irracional de la nostra història».

Entre els olis exposats, els més representatius poden esser La desfilada (2000), un format gros vertical, de 191 per 128 cm, que més que una desfilada sembla que és una allau de taüts (un quadre, per cert, que cal mirar des d'una distància considerable per a la seva millor apreciació); un format petit, molt llampant, de sols 28 per 33 cm, Carro bomba (1999); El paisatge colombià (2004), en el qual un esquelet amb la bandera colombiana corr damunt els cossos estesos d'uns cadàvers sobre un prat verdíssim, i Segrestat (2002), un quadre resolt en una entonació blavosa. Però són, sens dubte, els dibuixos les peces que tenen més força. En especial dos carbons sobre tela "una tècnica no massa usual però que crec que té moltes possibilitats", Terror (2003), de 107 per 70 cm, i Dona plorant (2003), de 107 per 80 cm, i encara un carbó i tinta sobre tela, Una víctima (2003), de 140 per 99 cm. Cal també esmentar la parella de dos pastels de gran format: una figura femenina nua, mig agenollada, sobre un fons color cel, Agonia (2002), de 100 per 74 cm, i un nu masculí també més aviat gras (com pràcticament totes les seves figures), amb les mans formades, sobre un fons vermell clar, quasi tirant a rosa, Sense compassió (2002), de 94 per 73 cm.

Totes aquestes obres segurament no tenen el valor o la categoria de les seves famoses escultures, tan característiques, i possiblement són més importants com a testimonis contra la violència que com a obres d'art. Però, tanmateix, mereixen definitivament un respecte i cal visitar l'exposició.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris