algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

El deportat de la nit i la boira

L'holocaust de Ramon Pons Jover, lluny de finir amb l'alliberament militar del camp d'extermini de Mauthausen, hagué fatalment de marcar-lo fins a l'últim alè de vida, també en situació extramurs. Es comprèn: els qui un dia cauen a l'avern dels horrors, jamai no poden sortir-se'n, sense que importin que passin a un estat de llibertat física. Els danys devastadors "morals i biològics" ja no poden ser mai més reparats. Queden vius de per vida, amb una allau de seqüeles espantoses. Esdevenen irreparables. Les víctimes de les pitjors atrocitats que l'ésser humà és capaç de practicar contra l'ésser humà, contenen aquesta intangible, aquesta perversa crueltat de ser irreversibles i actius. Es fan, amb els anys, d'una presència mental i anímica a la vegada aguda i crònica, sense punt de repòs o d'oblit. I açò, en el supòsit que no quedin, a la vista, mutilacions diverses, malalties incurables o traumes psíquics. Per tant, haver estat empresonat a Mauthausen suposa, al capdavall, no desempallegar-se'n mai més. S'és un deportat per sempre, dins i fora. Aquest fou ben bé el cas del menorquí Ramon Pons. Després del 5 de maig de 1945, quan els americans obriren les portes del camp d'extermini, el sobtà l'evidència dolorosa que la resta de la seva vida hauria de quedar condicionada per l'espectre dels patiments que havia hagut de suportar, i per les multiplicades dosis de terror que li havien infligit. En aquests casos, ben poc importa que hom constati el seu propi cos situat fora dels murs: el que compta és que la ment conserva vivíssimes totes i cadascuna de les escenes patides, i que aquesta horripilant cinematografia mental comporta una mena de sessió contínua damunt la pantalla del cervell "i de l'ànima. En definitiva, la pel·lícula de l'holocaust coneix una projecció interminable, de cicle sens fi. És aleshores que, aquesta mena de víctimes, poden acabar convertides en reus d'un horror que sempre els acompanya. Ja ho havia comunicat, indiferent, Serrano Súñer, llavors ministre "sinistre" d'Exteriors de Franco, al seu homòleg alemany Joachim von Ribbentrop: «Miri "xisclà fredament": els republicans a l'exili han deixat de ser espanyols». I així, transformats en apàtrides, els nazis feren una doble classificació dels perseguits pel franquisme. D'una banda, els que calia deixar en la indiferència política, foren anomenats «nacht und nebel», o sigui, els individus de la nit i la boira. I, per l'altre cantó, els que estaven destinats a desaparèixer d'aquest món sense deixar-ne rastre, foren anomenats el grup dels «meerschaum», açò és, els contingents de l'escuma de mar. Ramon Pons tingué sort en quedar-se catalogat en la primera categoria. De Mauthausen fou a establir-se als afores de París. No tenia amics ni família: la desempara era absoluta. L'esposa i la filla, sense notícies, encara romanien a Menorca, amb les fronteres espanyoles tancades, i, per tant, sense possibilitat de reagrupar-se. Només dues postals havia pogut enviar a l'illa durant la reclusió: una el 1941 i l'altra, el 1945, però cap no havia tingut resposta. Després d'un primer intent de travessar els Pirineus sense papers, l'esposa, Dolors Bartolí Camps, franquejà la ratlla de França el 6 d'abril de 1948. La filla, és clar, l'acompanyava. Nomia Vitèlia, nascuda a Maó tres mesos després de la mobilització del pare a Barcelona. Ara ja en tenia 9, d'anys. El petit empresari del calçat Antoni Moll arreglà els tràmits, pagà els bitllets i, commogut per la sort del seu enyorat obrer, desitjà tota mena de ventures a la muller en la seva comprensible dèria per reunir-se amb el marit apàtrida. Així va ser com Dolors féu el salt a la nació veïna. De les duanes estant, situat del costat francès, Dolors i Vitèlia s'adonaren que un senyor escardalenc, revellit i d'aspecte pobríssim, picava en els vidres de la finestra. Vitèlia, amb qui he parlat per telèfon aquests dies al domicili de Vernouillet, a l'oest de París, m'ha explicat que aquella tarda bufava una tramuntana pirenaica geniüda i gelada. Amb els seus ulls d'infant veia rere els cristalls un home embotit en una gavardina, frenèticament despentinat, però amb un esclatant somrís a la mirada. Dolors de seguida va assabentar la filla que aquell individu delerós era el seu pare, però Vitèlia no pogué reprimir un pensament espontani: aquell senyor era molt més lleig que el pare de les fotos. Segellats els papers, Dolors i Ramon es fongueren en una abraçada gairebé trituradora. «Ramon, comporta't, que mos miren», li al·legà, ruboritzada, l'esposa. La fidelitat extrema de Dolors "na Lola" no pensava en res més, a partir d'ara, que en carregar sobre ella una part de l'horrorosa biografia de deportat de la nit i la boira a la qual Ramon s'havia vist forçat pels nazis. Avui, però, hem arrabassat la careta a les ideologies criminals i, simplement, les anomenam «feixistes». I, és clar, de la nit i la boira Nationalsozialistische "també de l'escuma de mar", en diem camps d'extermini.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris