muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

L'origen dels orígens

És perfectament legítim i normal que els països "o els pobles o els estats o les nacions" apel·lin, per reafirmar la seva identitat o per defensar-se d'hipotètics atacs que els volen mal, als esdeveniments històrics i als documents legals que els defineixen i els justifiquen; per exemple, a les declaracions d'independència o documents de creació del nou estat que ja a l'origen van marcar de manera decisiva i perdurable el seu caràcter com a comunitat sociopolítica, o bé a la Constitució que estableix el marc legal "però també cívic i moral" en què es desenvolupa la vida dels seus ciutadans. També és perfectament legítim i normal, per tant, que cada vegada que algú critica i posa en dubte la naturalesa "l'estructura política, l'imaginari col·lectiu tradicional, els projectes de futur" d'un país, les autoritats que el regeixen i patriòticament se l'estimen surtin, de vegades amb virulència i indignació un punt crispada i molt ofesa, en defensa seva tot brandant els avantatges i les virtuts de l'statu quo que per fortuna ha gaudit, des de sempre o almenys durant profitosos anys, el país en qüestió.

Aquesta defensa vigorosa, aferrissada i un punt fanàtica és perfectament legítima i normal fins i tot quan la Constitució, la Carta Magna o la Declaració d'Independència (segons els casos) a la qual s'apel·la no s'hagi acomplert mai del tot, hagi estat en certs moments usada amb fins malèvols o fins i tot hagi estat descaradament tergiversada; fins i tot així, ho concedesc, és perfectament legítim de brandar-la com si fos un herald de puresa, un ideal polític al qual val la pena de ser lleial, un estendard de democràcia i de llibertat, la base sòlida i vàlida sobre la qual és necessari de fundar el futur: perquè ja se sap que ningú no és perfecte i que els països són mals de governar i que sempre hi ha algun desaprensiu disposat a aprofitar-se dels avantatges que proporciona viure en un sistema en principi tolerant i no repressiu. Tot això, a mi, que no hi ha cap Constitució o Carta Magna que em representi i em protegeixi plenament, em sembla molt bé, ho puc entendre. És més: negar que és perfectament legítim i normal seria, per part meva, una imperdonable mesquinesa, perquè no només ho entenc sinó que, a més, em produeix molta d'enveja.

Ara bé: el que no és ni legítim ni normal és, a l'hora de defensar el propi país, oblidar deliberadament i per sistema les circumstàncies exactes i les raons reals en què la seva Declaració d'Independència o Constitució "els orígens" varen ser concebudes i promulgades, perquè això és emmascarar-ne la veritable naturalesa. No és un caprici historicista; tot el contrari: saber quines foren les circumstàncies en què fou elaborada la Declaració d'Independència o la Constitució d'un determinat país et diu tanta cosa sobre el país en qüestió com llegir-te els documents fundacionals o legals en què es basa punt per punt i de cap a cap. L'exemple màxim d'això que dic és, com no podia ser d'altra manera, la Declaració d'Independència dels Estat Units de l'any 1776.

Una Declaració d'Independència
Si la Declaració d'Independència és una de les grans fites polítiques, morals i intel·lectuals de la història de la humanitat (un poema en prosa, el preludi dels cants de Whitman), no és només perquè estableixi que «és evident que tots els homes han estat creats igual», que estan dotats d'uns «drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat», que «els governs són instituïts per assegurar als homes aquests drets», i que «quan una forma de govern és destructiva envers aquesta finalitat és el dret "i el deure" del poble i dels ciutadans d'abolir-lo».

Tot això és fonamental, evidentment; però quedaria en el pur no-res si la guerra contra els anglesos que emprengueren els colons americans hagués estat motivada per uns interessos només banals o baixos o espuris. Si hagués estat així, faria la sensació que la grandesa de les sentències abans citades era només una estratègia fal·laç i sublimadora per assolir uns objectius poc honorables. És clar que allò que exacerbà i encengué el patriotisme americà que va acabar causant la guerra i portant a la independència va ser que molts ciutadans ja n'estaven farts de pagar uns impostos excessius a un rei que els menyspreava, però al darrere d'aquesta rebel·lió monetària hi havia també un projecte nou i memorable, engendrat a partir de l'afany de puresa dels puritans i les idees d'igualtat i de llibertat dels il·lustrats.

La metxa foren els interessos, però l'explosió foren els ideals: per això la Declaració d'Independència Americana és avui encara tan vigent i exemplar, i per això és tan agradable, sa i convenient de llegir-la almenys un vegada cada any.

Una Constitució  
Des de fa ja molts anys, l'espanyolisme "tant el de dretes, més brutal, com el d'esquerres, més pervers" ha brandat la Constitució espanyola elaborada l'any 1978 per defensar la seva idea uniforme i exclusivista de l'Estat. Per ells, la Constitució no és només la clau de volta del període de democràcia i llibertat més llarg que mai ha viscut aquest país (com va argumentar fa poc el rei Joan Carles), sinó també el símbol de l'Espanya moderna que encara ha de fer front als nacionalismes perifèrics tan obtusos i gratuïtament emprenyadors.

Naturalment, si se la llegeix punt per punt, la Constitució espanyola és la pròpia de qualsevol país occidental europeu civilitzat. La pregunta pertinent és, però, si això és així perquè quan es va concebre i elaborar la Constitució hi havia un projecte honest de crear un país de veres democràtic que realment superés la tenebra franquista. O bé si això és així perquè, en l'Europa actual, formalment (de cara a la galeria) no pot ser d'una altra manera.

Si s'observen les accidentades circumstàncies en què la Constitució tan unànimement elogiada i protegida va ser creada, la sensació que un té és just la contrària de la que té observant les circumstàncies en què va ser elaborada la Declaració d'Independència americana. Aquí, després de trenta-sis anys llargs de fosca i fèrria dictadura feixista, s'hagué d'acceptar com a cap d'Estat l'hereu oficial del dictador (el rei ara tan ofès); en l'elaboració final de la Constitució, hi participaren alguns dels principals jerarques de l'antic règim; la que fins llavors havia estat l'oposició "sobretot socialistes i comunistes" bescanvià els seus ideals a canvi d'un lloc a la renovada menjadora; i encara per si no n'hi hagués prou, al cap d'uns anys un grup de militars muntaren un cop d'Estat per avisar del que passaria si l'actual règim democràtic feia les coses de manera gaire diferent de com les feia el règim franquista "sobretot en la qüestió de la plurinacionalitat, el respecte per l'altre, en teoria fonament bàsic de qualsevol democràcia.

I bé: dirà el que vulgui la vociferant majoria política i mediàtica, però d'un brou de cultiu com aquest no en poden sortir ni alegries ni miracles. Les roses no neixen si les regues amb lleixiu. Per molt que diguis que és aigua.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris