nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

50 anys de Camp Nou (i 3): el meu debut a l'estadi barcelonista

La nit del 14 al 15 d'abril de 1992 no vaig poder dormir. Els nirvis em rosegaven per dins i la panxa em feia mal. El dimecres 15 d'abril de 1992 havia de ser el meu debut damunt la gespa del Camp Nou. I no es tractava d'un partit qualsevol, era la semifinal de la copa d'Europa entre el Barcelona i el Benfica. Partit que havia estat designat per la UEFA com de «màxima seguretat».

Però anem uns dies enrere. La Crida a la Solidaritat, entitat de la qual en formava part, havia llançat, juntament amb altres organitzacions, una campanya per la internacionalització de la lluita en favor dels drets col·lectius de la nació catalana, amb el lema de «Freedom for Catalonia». Faltaven cent dies perquè començassin els Jocs Olímpics de Barcelona i ni les demandes més bàsiques de la Crida, el Comitè Olímpic de Catalunya i altres entitats no havien estat escoltades... I el batle de la ciutat, Pasqual Maragall, ens havia desafiat dient que ens seria impossible intervenir en els actes dels Jocs.

La comissió d'acció directa de la Crida va proposar de fer una acció simbòlica al Camp Nou. Hi havia molts dubtes, però es va decidir de provar-ho.

Com que el local de l'entitat no era prou segur, els membres del grup que portaria a terme l'acció ens reunirem a la cafeteria Glacier de la plaça Reial. En tornar cap al local, pujant pel carrer Ferran en Lluís, en David i jo, se'ns aferra a darrere un individu. Les paraules que ens diu suposadament per tranquil·litzar-nos ens angoixen més: «tranquilos, soy policia». Glups! De seguida, però, surt corrents i cridant tot perseguint un carterista, tan habituals en aquell lloc, aquells dies.

Passat l'esglai, arribam al local on n'Arnald, n'Ona, en Marc, en Xavi i altres acaben de pintar la pancarta d'uns vuit metres de llarg. Na Noe ha comprat dues bosses de fotògraf professional. N'Alex, professor de la UAB, de mare francesa, s'ha fet passar per un escriptor francès que es troba a Barcelona per fer un llibre sobre la futura seu dels Jocs Olímpics. Ha aconseguit només dues de les tres acreditacions que havia demanat per anar al Camp Nou. Una per ell a les cabines de premsa de la tercera graderia i una altra per a un fotograf. No serà fàcil, però per La Crida no hi ha res impossible.

Arriba el vespre del partit. N'Àlex, amb només dues acreditacions i en Lluís i jo, equipats com a fotògrafs, arribam amb temps suficient. El primer control el passam per la cara. Li donam dos tiquets i entram tots tres ràpids. Quan el porter reacciona ja ens hem fos dins la massa blaugrana que accedeix a l'estadi. N'Àlex se'n va per amunt amb un centenar de còpies del comunicat que repartirà si l'acció surt bé. En Lluís i jo ens dirigim a l'accés per a periodistes gràfics que permet ser damunt la mateixa gespa. Un empleat del club ens revisa les acreditacions i se n'adona que només una permet anar a la gespa, l'altra correspon a la tercera graderia. Li explic que l'escriptor francès que ens ha contractat es deu haver equivocat i se'n deu haver duit la meva acreditació... No cola. Li dic que vaig a veure si el trob i puc intercanviar les acreditacions. En Lluís se'n va cap a la gespa. Vaig corrent cap a la Tribuna coberta, arran de camp. Crit l'atenció den Lluís a crits (aleshores no hi havia mòbils), que em passa la seva acreditació per damunt del fossat que hi havia aleshores al Camp Nou. Me'n torn corrent cap a l'accés per a reporters gràfics, li dic a l'empleat que, efectivament el francès s'havia equivocat, però que ja ho he solucionat i li mostr l'acreditació que havia permès passar a en Lluís i que ara m'obre el pas a mi. Amb tota la moguda, el partit acaba de començar, així que postposam l'acció per quan vagi a començar el segon temps. Mai havia tengut un partit de Copa d'Europa tant a prop, i mai li havia dedicat tant poca atenció...

Acaba la primera part i el Barça té a només 45 minuts de joc el somni de jugar la final de la Copa d'Europa a només 45 minuts de joc.
Quan els jugadors comencen a botar al terreny de joc per tal de començar la segona meitat, en Lluís i jo ens dirigim al cercle central del terreny de joc. Ell treu la pancarta de la seva bossa de fotografia i es situa damunt el punt del centre del camp. Jo amb les dues mans agafant la pancarta faig, lentament tota una volta en sentit contrari a les agulles del rellotge. A mesura que anam «enfocant» parts de l'estadi, es van afegint aplaudiments, fins a aconseguir una ovació de 100.000 persones (segons el diari Sport).

Les ràdios expliquen el que està succeint, però el realitzador de televisió decideix oferir una panoràmica del cel de Barcelona.
En acabar la volta, i en vista que ningú ens diu res, deixam la pancarta enterra i sortim del terreny de joc. Una trentena de policies ens espera. Desesperats. Ens agafen i ens condueixen cap a unes escales. Les baixam com si fossim el mateix Ronald Koeman, entre els aplaudiments i abraçades dels afeccionats més propers.

Els policies ens condueixen a un quartet petit a la porta del qual hi diu premsa. Estan rabiosos i no es creuen la història de com hem accedit al terreny de joc. Ens identifiquen. Ens diuen que els parlem en castellà i que no els mirem a la cara. Ens posen contra la paret i ens peguen potades. Mitja hora després ens treuen, per separat, fora de l'estadi.

Vaig agafar un taxi i vaig dirigir-me al local de la Crida. Em feien mal els ronyons per les potades rebudes, però era feliç. El meu debut a l'estadi havia estat un èxit.

A l'endemà la Crida explicava que l'objectiu de l'acció havia estat «posar en evidència la possibilitat de realitzar accions no violentes reivindicatives i espectaculars amb la finalitat d'assolir majors graus de catalanitat als Jocs d'Estiu».

Setmanes després el mateix Samaranch, just després d'una nova acció de la Crida, anunciava que als Jocs sonarien Els Segadors, hi seria present la senyera i la llengua catalana i que es reconeixeria el COC el «dia després dels Jocs».

El Barça havia guanyat el partit i acabaria guanyant la Copa d'Europa a l'estadi de Wembley.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris