algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Se'ns ha girat el sant d'esquena

Aquesta setmana se'ns ha girat el sant d'esquena. Diumenge passat va morir Antoni Roig, una persona cabal. I l'endemà Tomeu Ferrer. Ambdós han estat paisatge d'aquesta terra, veu de revolta. Dijous un fibló va recórrer Mallorca de banda a banda, sense que des del Govern s'adonessin de la proximitat fins que el tinguérem damunt. La senyora Leciñena, que és la consellera d'Interior, va sostenir que l'Institut Nacional de Meteorologia no la va alertar. En conclusió, per fas o per nefas, tots els que havien d'estar a l'aguait eren a la lluna de València. Si en lloc de núvols, allò que ens arribava d'Algèria haguessin estat els sarraïns de Dragut, a hores d'ara no ens lamentaríem de la caiguda d'uns milers d'arbres, sinó del robatori d'ovelles i d'aviram i del segrest de dones i d'infants. De manera que els nostres avantpassats anaven més vius que nosaltres, que en prengui nota la senyora Leciñena. Però anem a pams. El brogit de la tempesta va apagar, momentàniament, els rumors que afirmaven que la decisió de construir l'hospital a Son Espases ja havia estat presa. Tanmateix, ningú no els confirmava. En el programa En obert que dirigeix Rafa Gallego a IB3, Joan Lladó no va voler avançar res d'allò que havia comunicat Antich en el dinar amb representants del Bloc, un dels quals era ell. Cridava l'atenció l'optimisme de què feia gala, Lladó, tot i la catàstrofe climatològica que s'acabava de produir i la que estava a punt de produir-se. Ni la seva mirada ni el posat no reflectien la preocupació de qui passa per moments difícils. Tots els mals vents del món acabaven de sacsejar l'illa. Arrabassaren arbres, feren volar teules, arrossegaren cotxes. Tanmateix, no aconseguiren arrugar-li la corbata, d'un carabassa viu, impecablement nuada sota la nou del coll. Passi el que passi demà amb Son Espases (per divendres) serà un de tants que no dimitirà, vaig dir-me. I ben mirat, per què hauria de fer-ho? Ara mateix s'hauria de sentir renou de cadires a tots els despatxos de l'administració pública. Això, si visquéssim en un país normal. Però, aquí, els que venen muls amb tinya per cavalls de carreres, van onsevulla amb la cara ben alta. He personalitzat el meu mal humor, que és el de molta gent, en Joan Lladó. I som injust, potser. Ho sento, però el vaig veure a IB3 i és, la seva, la darrera fesomia d'un líder del Bloc que he retinguda. Hauria pogut ésser la de qualsevol altre. Pels votants d'esquerra, qualsevol d'ells simbolitza el perfil de la decepció. Que continuen en el govern per a garantir-ne l'estabilitat? Tot i que han estat prou hàbils per a llençar un missatge en positiu, la gent se sent traïda fins al moll dels ossos. Tant per ells, els del Bloc, com pel PSOE. Torno a citar IB3 per fer referència a l'entrevista que, abans de les eleccions, va haver d'emetre amb el socialista Antonio Diéguez. Aquest home, Diéguez, té una facilitat de paraula aclaparadora i va ésser especialment brillant en la denúncia de les obres de Son Espases. Em demano com se'n sortirà, demà, si en arribar al Parlament li ho retreuen des dels escons de la dreta. I com s'ho farà per a recuperar la credibilitat dels electors? No sols ell, sinó ell i altres i tants d'altres. Antich, concretament, disposa de tres anys i escaig per a guanyar crèdit. Però, de bell antuvi, ha dilapidat sentiments, adhesions, esperances, bona fe, i tot un cabal que, més endavant, li farà falta. Diuen que tot poble té el govern que es mereix. En el nostre cas, no és cert. Diguem-ho sense embuts: aquells que han fet fora el Partit Popular de les institucions més representatives, no es mereixien que la nova l'entesa de govern els prengués literalment el pèl.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris