algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Eriçons atropellats

Les primeres plogudes de la tardor, algunes d'elles generoses i amb tronada incorporada, deixondeixen els pinars de la seva letargia estival. Llampúdols, aladerns i mata-selves ho coneixen totd'una, el seu fullam verdeja i agafa brillantor. Fins i tot les estepes que havien arreveixinat les fulles, ara, les despleguen.

L'aigua neteja teulades i canals de branquillons, plomes, butzetes mortes, terra roja i excrements d'ocells i prepara solcs i conductes per a la recollida d'aigua del cel dins les cisternes. Aigua del cel i res pus; si de cas un poc d'aquell lleixiu que venen a l'apotecaria.

Dins el pinar d'En Simona hi trob l'amo en Toni Micolau assegut damunt una paret seca esbaldregada, panteixant. «Que no estau bé?» «Darrerament em cans molt i tenc la panxa molt inflada, estic malapler. M'han fet proves i proves, he sentit els meus fills dir-se una paraula que no m'agrada gens: càncer. Però jo estic segur que estic enfitat. Ho vaig dir a sa meva nora, que és infermera i me va dir: «Enfi... què?» «Un temps desenfitaven molt. Jo ho sentia dir», li coment. «A mi em desenfitaren, de nin i de casat, també. Me feien allargar en terra, damunt una flassada i sa desenfitadora, na Joana Potó o na Tonina Lleca, me feien com unes fregues, no sé si me posaven com un oli per damunt el ventre i s'inflor se n'anava. Al senyor de Son Pronco els metges l'havien 'bondonat', donat per mort, i hi va anar en Tomàs Des Vi i el va desenfitar, i vaja, va anar més fresc que una cama-roja. De tan agraït que li va estar "en Tomás no volgué cobrar res" li regalà una quarterada de terra bona. Una quarterada!»

Tot el temps que parla l'amo en Toni, el seu canet plorinya i aixeca les orelles, és com un ca rater, entravessat d'eriçoner, amb el paladar de clapes negres. «Ara mirava d'aplegar un eriçó, o dos. Un pic, no t'ho creuràs, vàrem anar a caçar eriçons, en Toni Blanquet, el Ros Guillemino i jo. En duguérem vint-i-vuit. Vint de magrel·los i vuit de ben grassos. Els grassos tenien el cau prop de sa vaqueria d'en Topell i allà, es coneix que menjaven pinso de ses vaques. El Ros Guillemino, digué: «Jo d'aquests no en vull, són eriçons de pinso. No faig comptes menjar-ne.» I en arribar a la vila els va regalar a en Ferro aquell que viu per allà baix. Quan ja tornàvem, el ca va 'cantar' un eriçó dins una caseta. Aquells dos "que això de caçar els duia com a bojos" tomen ses portes i encalça que t'encalça s'eriçó dins sa caseta, plena de pols i un carro vell.

Tot dos són morts, a un li tallaren una cama per mor del sucre i a l'altre el trobaren, feia dues o tres setmanes que era mort... en aquella caseta del puig d'En Baldiri." Acab la meva passejada amb la sensació d'etnòleg d'acadèmia o d'arqueòleg amateur a la recerca de les petjades de quan era nin, dins la bimbolla metafòrica dels eriçons. Un pic en vaig voler menjar, per saber què era i com "en la Mallorca pobra de la postguerra, abans de la baldor de la Mallorca turística" la gent de fora vila pellucava proteïnes d'allà on podia. Els inflaren amb una canyeta per un garró i els animalons pareixien bolles enrevoltades d'espines, amb aquell nassarrí de pallasso, els feren nets i, després, uns aguisats i altres torrats. Pareixia conill de rata "una de les menges preferides de la meva padrina Ferrera" tan afeccionada a aquests animals que en tenia gàbies senceres plenes al seu corral de l'Arraval. Eren semblants als hàmsters, que diuen ara. Era un gust mig de conill, mig de pollastre, o de porcella. Molts d'ossos i poca polpa.

Avui, els eriçons que més es veuen són els atropellats a les carreteres. Si puc i no fris massa, m'atur i els tir, amb quatre coces, a les voreres. Sinó, l'endemà, a més de l'eriçó mort, hi ha "també morts" algun mussolet o, més rarament, qualque xoric o qualque òliba. Vet aquí la metàfora del canvi: ja ni els encalça ningú, esbudellats per un cotxe sense massa miraments.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris