nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

Immersió

Avall el periscopi! Immersió immediata!" "ordenava el capità i el submarí desapareixia de la superfície marina i davallava cap a les profunditats de l'oceà. Sempre ho havia vist així a les pel·lícules i no s'esborra de la memòria la penada que passàvem, infants nodrits amb els còmics d'Hazañas Bélicas, mentre les càrregues de profunditat explotaven a pocs metres del vaixell submarí i les sacsejades eren tremendes fins que alguna obria una via d'aigua i tot pareixia que acabaria amb una mort horrible al fons de l'oceà. Finalment, algunes naus i avions de la flota americana feien fugir el caça-submarins alemany i els mariners emergien i respiraven l'aire pur de la mar oberta mentre el sol il·luminava la cara d'aquells herois. Havia passat el tràngol.

Quan alguns opiniatres de luxe parlen de la immersió lingüística a Catalunya, de vegades arriben a fer angúnia. Pobres fillets, llençats al fons de la mar salada, sepultats per tones i tones de catalanitat lingüística ofegadora o agafats pels turmells a punt de ser ficats dins l'olla de la sang del drac amb barretina que va matar Sant Jordi o de l'oli bullent de les Borges Blanques!

Per açò he llegit amb satisfacció que el Grup d'Alt Nivell sobre Multilingüisme, que va muntar la Comissió Europea fa un parell d'anys, ha lliurat finalment el seu informe i, al·leluia!, el document elogia el model bilingüe d'educació que es practica "al País Basc, Catalunya, Galícia i la Comunitat Valenciana". Res no en diu de les Illes Balears, ja sia perquè no saben que existim o perquè amb la fase de "trilingüisme" de l'anterior govern devem haver romput motlos. No he llegit el document sencer, però em resulta sospitós el fet que pugui beneir per igual models tan diferents com els que esmenta. Pensem, per exemple, que al País Basc hi ha xarxa escolar en euskera, en castellà i mixta;que a la Comunitat Valenciana només un 25% d'alumnes estudien en valencià (o català); que a Catalunya hi ha el model anomenat d'immersió lingüística i que els resultats no deuen ser gens dolents quan les avaluacions al final de l'ensenyança secundària obligatòria donen resultats de coneixement del castellà similars "sinó lleugerament superiors- a la mitjana espanyola, on hi ha àmplies zones monolingües (ho dic per si qualcú no ho sabia).

Benvingut sigui, doncs, aquest informe procedent de Brussel·les, un nord "on diuen que la gent és rica, lliure, desvetllada i feliç". Farà callar, però, els nacionalistes que duen anys escridassant-se contra el model d'escola catalana integradora? No ho crec; ells volen espanyol i prou. Per tant, tampoc no els recomanaré que llegeixin el text de Joaquim Arenas i Margarida Muset: "La immersió lingüística". Una acció de govern, un projecte compartit, que ha sortit en forma de llibre el juliol passat. No els el recomanaré perquè sé que no em faran cas. Però no els vindria gens malament que el fullejassin. Podrien assabentar-se, entre altres coses, que aquest projecte educatiu no responen a una voluntat d'extermini planificat per Pujol i els seus barretinaires, sinó que està basat en estudis seriosos i profunds que assenyalen, per exemple, que: els alumnes amb domini de dues llengües aconsegueixen resultats més bons que els monolingües en qualsevol tipus de prova verbal o d'intel·ligència.

En el primer període d'immersió, els nins no diferencien l'existència de dos sistemes de parlar i van aprenent paraules de l'un i de l'altre, de manera que actuen com si aprenguessin una sola llengua. En el segon període, els nens s'adonen que hi ha paraules de la primera llengua i d'altres de la segona llengua. En el tercer, els infants assumeixen que cada parlar té unes normes diferents i que, per tant, utilitzen gramàtiques i codis diferenciats.

En aquella comunitat en què hi ha un desig estès i conscient d'aconseguir una societat bilingüe o multilingüe, cal donar prioritat en els inicis de l'escolaritat a la llengua o llengües que tenen menys possibilitats de desenvolupar-se.

L'única forma, o si més no l'única actualment possible, per assolir l'èxit en la integració dels nou vinguts passa per l'escola. I és aquesta una forma culta, civilitzada i pròpia d'una societat oberta i tolerant.

Els autors distingeixen dues menes de bilingüisme: a) l'additiu, que incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, i b) el substractiu, en la qual s'adquireix la llengua nova de manera precoç en detriment de la llengua familiar que es menysté. És fàcil d'observar que des dels segles XVIII i XIX els grans Estats havien generalitzat l'ensenyament en la llengua oficial i, en molts casos, les minories lingüístiques van ser ensenyades forçosament en aquesta llengua no pròpia, com en el nostre cas, on el castellà s'imposava amb l'objectiu de reduir el català a un patuès sense cap futur i, a continuació, per substituir-lo en els usos importants per l'espanyol. Doncs bé, els autors consideren que «aquesta pràctica que han patit tants pobles del món no es pot considerar immersió, per la forma hostil i brusca de fer-ho, però sí que s'ha d'anomenar submersió, atesa la finalitat substractiva que presenta». Arenas i Muset han treballat en ensenyament tota la vida i saben de què parlen. I saben, per exemple, que a les enquestes que es van anar fent des dels anys 80 ençà per demanar l'acord dels pares amb el model que proposaven, aquests hi estaven molt majoritàriament a favor, especialment a les zones de forta immigració, on rebutjaven una doble xarxa escolar generadora de desigualtats, discriminadora i tremendament injusta. Igualment s'aporten resultats sorprenents de les escassísimes adhesions aconseguides per les entitats que han anat sorgint contra el català a l'escola (Manifiesto de los 2.300, Acción Cultural Miguel de Cervantes, Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano), la qual cosa contrasta amb el gran ressò que trobaven en les cadenes de la caverna mediàtica.

Al cap i a la fi, si qualcú vol iniciar un aprenentatge intensiu i eficaç d'un segon o d'un tercer idioma "posem per cas perquè un ciutadà espanyol se n'ha anat a viure a Alemanya, a Gran Bretanya o a França", què li passarà? Doncs, que s'haurà de posar en situació d'immersió lingüística permanent. Vam"ell"ara, és clar que sí! Que açò respon a un objectiu polític? Sí, també. L'objectiu del país d'acollida disposat a integrar el nou vingut des de la llibertat de respectar la seva identitat d'origen (no tots els països ho fan) i defensant la identitat pròpia com a eix comunitari. Vaja, que en Nicolas Sarkozy ho té ben clar: examen de francès i de valors republicans si hom vol treball i vida permanent a França. I és que la dreta patriota és així de nacionalista. Igual, però, passa a Espanya, on es dóna per suposat que si no saps espanyol no pots treballar en cap establiment de cara al públic, ni menys encara de funcionari. Nosaltres, els ciutadans d'un estat que ni anomena constitucionalment la nostra llengua, ens hem de conformar amb lleis molt més toves. I tant! Tan toves, que moltes vegades s'incompleixen i ningú no sanciona els infractors, ja que els responsables de fer-les complir no solen aplicar-les (!). Per a nosaltres, «només» es tracta de recuperar la llengua en l'àmbit territorial que li és propi "com un qui diu a ca nostra" i el manteniment de la seva funció de referència i de cohesió social. Ni més ni manco.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris