Quan sento parlar del sistema electoral m'agafa una certa excitació. No, no es tracta de cap desviació (ni seria aquest el lloc, ni el moment, per parlar-ne) però és tan evident que els sistemes electorals són el rovell de l'ou, el grial, el nucli nuclear, el clocalou i el bassó de la democràcia "i, per tant, de tota política que mereixi aquest nom", i tenen tantes conseqüències, que la discussió demana el màxim interès i la distracció hi suposa el màxim càstig. A part del fet que bona part de les desgràcies (i les gràcies) de la vida pública hi tenen l'origen, en els mecanismes electorals, i ja se sap que cap debat que no inclogui els fonaments, les arrels, no tindrà més conseqüències que el mer joc de paraules.

I l'ocasió per parlar dels sistemes electorals ve donada pels vents que han començat a bufar en el sentit que els nacionalismes, en el sistema electoral espanyol, estan sobrerepresentats. Des d'indrets ben definits "aquests no són vents d'incert origen: vénen d'antic dels greuges del PP, i sovint també del PSOE, i darrerament i amb força de les noves formacions que s'han afegit a la lluita electoral, els autoanomenats Ciutadans, la UPD de Rosa Díez i Fernando Savater, el Fòrum d'Ermua i els respectius satèl·lits mediàtics" es repeteix que els nacionalismes pesen massa en el Congrés de Diputats (el Senat ja fa temps que no interessa a ningú més que als senadors) i que els nacionalismes hi tenen un plus de representació. El primer equívoc, dels molts que conté la tesi, és que caldria afegir-hi «els nacionalismes català i basc i secundàriament el gallec», o «els nacionalismes no espanyols», perquè posats a ser nacionalistes, els primers en qualitat i quantitat són els grans partits estatals, PP i PSOE, PSOE i PP. Savater ha dit fa poc, amagant aquesta esmentada i interessada confusió, que «allò preocupant no és el nacionalisme dels nacionalistes, tret del fet que el seu pes en el conjunt del país està sobredimensionat gràcies a la llei electoral». Així que el nacionalismes estan sobredimensionats? Segur? En les darreres eleccions estatals de 2004, el PSOE va obtenir 164 diputats amb gairebé 11 milions de vots, i el PP 146 amb 9'6 milions de vots, mentre que Esquerra Unida es conformà (quin remei!) amb 5 diputats, malgrat els seus
1'3 milions de votants. Un diputat del PSOE «costa» 66.552 vots, un del PP 65.071, i un d'EU 253.906, gairebé 4 vegades més! Els que estan sobredimensionats, en diversos sentits, són els dos grans partits estatals (nacionalistes, és cert), front als infradimensionats d'Esquerra Unida i front als «nacionalistes» (pronunciï-s'hi despectivament) de CiU (cada diputat els «costa» 82.904 votants), de l'EAJ-PNB (cada diputat, 82.904 votants), del Bloc Gallec (cada diputat, 102.806 votants), de la CHA (el divertit Labordeta, el seu únic diputat, exigí 93.865 votants), o d'EA (80.613 votants només els donaren un diputat). PP i PSOE s'acosten més (horror!) a Na-Bai (una diputada, amb 60.645 vots). Deixant de banda EU (que no sabem si incloure en els partits nacionalistes, tot i que jo diria que tots ho són), els diputats més «cars» de l'estat són els del Bloc Gallec, els de la CHA, els d'EA, els de CiU i els d'ERC, i de les onze formacions que hi ha a la Cambra espanyola els més barats (els més sobrerepresentats, si exceptuem Na-Bai) són justament els del PSOE i, en primer lloc, els del PP. Evidentment, els partits nacionalistes (els nacionalistes espanyols, si més no) estan sobredimensionats. Sense tenir en compte l'abstenció (que és un món a part, i que obligaria a deixar buits una bona part dels escons, si el no-vot fos tingut en compte), ni altres fets com ara la utilitat del parlament en un sistema que permetria que els diputats no hi posassin els peus en tota la legislatura, un cop constituïda la cambra, o la trista realitat que la relació entre els votants i els diputats que hem elegit és un poc més distant que la que mantenim amb les actrius (o els actors) dels èxits de Hollywood (i si els meus càlculs no són erronis), aquesta repetida, i atacada, sobrerepresentació dels nacionalistes és un mite, i/o una llegenda urbana, tan mancat de fonament com interessat. I el mateix es confirma si hom atén la proporcionalitat (l'única exigència constitucional concreta pel que fa a la llei electoral, que en realitat és binomial, bipartidista i afavoridora d'un, només un, nacionalisme), de manera que la repetició d'aquest mite no pot ser entesa més que com una versió renovada i augmentada de la vella peça teatral «com que no guanyem, modifiquem la llei electoral». Clar que hi ha altres solucions, per guarir aquesta suposada, i inexistent, sobrerepresentació dels nacionalistes, que tan bé queda com a crit de guerra lluny de Catalunya, el País Basc i Galícia, i fins i tot en aquests territoris, entre els votants dels grans partits, i ara també dels nous. Limitem el vot dels nacionalistes (dels nacionalistes no espanyols, és clar), posem-los un límit, un sostre, o fem que el vot a Convergència o al PNB valgui només una setena o una sisena part del vot als grans partits. O prohibim directament els partits «nacionalistes». L'única dificultat d'aquesta sana mesura serà definir què vol dir i qui és nacionalista. I qui no, si hi ha algú.