muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

Homes intercanviables

Observadors diversos han coincidit últimament a valorar que el notable augment del protagonisme del ministre d'economia i hisenda, Pedro Solbes, és un símptoma clar que el president Zapatero vol guanyar les eleccions: per davant de qualsevol altra consideració "acords polítics, compliment del programa, oportunitats mediàtiques" el president espanyol estaria primant l'aplicació de mesures i criteris que es mourien dins la més estricta ortodòxia econòmica, o més ben dit, economètrica. Si açò és així, certament s'entenen millor algunes de les últimes intervencions públiques del ministre Solbes, matisant o directament desqualificant les propostes que acabaven de fer altres coreligionaris seus, o fins i tot companys del mateix govern. Les situacions d'aquest caire s'han anat multiplicant, i d'exemples ens en sobren.

Abans de l'estiu, Solbes va corregir el ministre d'indústria i energia, Joan Clos, que advocava per una «solució espanyola» al conflicte entre Endesa i E.On; Solbes va deixar clar tot d'una que el govern era neutral i que serien els agents econòmics els qui decidirien. Clos es va haver d'empassar el mos. Fa poc, li va tocar el torn al president andalús, Manuel Chaves: la seva proposta de blindar per llei l'accés a l'habitatge encara ocupava els titulars de la premsa, i Solbes ja havia sentenciat que no hi estava d'acord i que la proposta era tècnicament inviable. I encara més recentment, la ministra Carme Chacón també ha begut la medicina correctora de Solbes.

L'interessant del cas és que fent una mica d'hemeroteca "internet facilita aquestes coses", pots comprovar que aquesta preeminència de l'economicisme polític és cíclica, torna cada cop que vénen unes eleccions, governi qui governi. I no només açò, sinó que les receptes proposades s'assemblen com gotes d'aigua, i idèntics són també els arguments utilitzats per justificar la seva bondat o conveniència. Més, encara: si vas al Google i escrius algun titular dels darrers que ha donat Solbes, entre els resultats que t'oferirà el cercador amb tota seguretat n'apareixerà algun que va pronunciar, gairebé lletra per lletra, el ministre Rodrigo Rato quan era superministre d'economia al govern d'Aznar. Solbes, Rato: homes intercanviables, més economistes que polítics, i que no grinyolarien gens dins un govern dels seus adversaris. Ens costaria d'imaginar un Acebes dins el govern Zapatero, o una Narbona dins un govern d'Aznar. En canvi, els ministres d'economia, que són els qui veritablement marquen la pauta, donen viabilitat a les propostes dels altres ministeris, i són gairebé els únics que poden emetre certificats de bones pràctiques als seus companys de gabinet, aquests apareixen com a fàcilment intercanviables.

Tot plegat, dóna la raó a la tesi del triomf de l'economia sobre la política en la nostra època de globalització capitalista. Per a l'economista colombià Fernando Tenjo, la política econòmica s'ha convertit en economia política, i cada cop està més estandarditzada. La progressiva convergència dels enfocaments metodològics, la inconsistència intemporal de les ideologies, la reputació de les autoritats econòmiques, la interdependència i coordinació internacional de polítiques monetàries i macroeconòmiques, haurien conduït a una situació en la qual qui governa realment és l'economia, i els governants poden, com a màxim, interpretar correctament els seus indicadors i actuar en conseqüència. Idò sí, sembla que les coses són així. Però si aquest fos un punt d'arribada, no seria un trist destí per a la història de la política?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris