cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

El Dr. Sanxo

Es reincorpora a la tertúlia i compareix després de tot un estiu. Quan comença a tronar i a haver-hi aparell elèctric, baixa de Deià, empeny la porta de la llibreria amb una mà i amb l'altra tempteja l'aire amb el bastó que confirma que enrera quedaren les tardes de tennis.

Ja ha tornat, com tants de clients, tertulians, amics... que es van reincorporant gradualment a la rutina tardorenca que ens marca el nou any laboral. El Dr. Sanxo només havia baixat en tot l'estiu per felicitar el seu amic C. Serra (el de la Biblioteca Parva) i se n'havia tornat a la vila.

«Ja som grans, els trons en aquell amfiteatre que conforma el Teix ressonen de bon de veres», però assegura que no fugen de les tormentes, no els ve d'aquí. No en té por de llamps i trons més que de les destrosses materials. Curiosament el preocupa que una tempesta esbuqui la casa, no passa ànsia per la integritat física dels seus o d'ell mateix. Tot i que a muntanya és perillós, és dins Palma que els ha vist ben a prop en una ocasió. Adjunta una anècdota a l'altra i conta que a la guerra civil, quan les bombes queien sobre Ciutat, de vailet, cridava a la seva mare tot alterat: «ens rompran els vidres!!!». Assegura que sempre l'ha preocupat lo material i el que no ho és, de material, ja ve marcat pel destí. «El pitjor és que un llamp devastador arrasi tots els béns d'una casa, no que et feri».

Els que l'acompanyam en aquest dissabte matí de setembre no l'entenem gaire en aquest punt... «Quan més a prop ho he vist i ho he tengut, fou a dos metres, sí allí on hi havia la històrica llibreria Jovellanos, ben a dins Palma, al final del Pas d'en Quint, al carrer de Paraires. Un jove i jo ens vam mirar horroritzats pel llamp que ens tallava el camí just a dos metres de nosaltres i fent ziga-zaga ens esquivà seguint el curs del carrer, immens, terrorífic. Després el gran tro que el precedí ens féu pegar un bot que ens tornà a lloc. No hi hagué interval entre el fuet de foc i l'esclat.

«Després d'aquell dia, res no em preocupa de les tormentes que no sigui material.»
En aquest punt de tertúlia es cau en el tòpic del que és la salut i el que és «lo material», i el Dr. Sanxo contraataca rubricant la seva teoria, tot embolcallant-la de mallorquinitat.

Un dia, de fa ja molts anys, baixava de Deià a la meva consulta de Palma, amb el cotxe, Deià-Valldemossa-Ciutat, i per devers S'Eslgaieta vaig voler esquivar un homonet ajupit en terra, al bell mig de la carretera. Havia plogut i de la sobtada maniobra vaig quedar penjat d'un marge de la vorera. Aquell home havia llenegat amb la bicicleta en una corba amb la pluja fina i tot apurat recollia la seva càrrega, que s'havia escampat. Per esquivar-lo em vaig esglaiar i el cotxe quedà fora de la carretera, vaig sortir disparat i li vaig dir «home de Déu, el podia haver mort, què feis enmig de l'asfalt!? No veu que en aquest revolt no el veuen, el podia haver mort!! Ademés, el cotxe ara l'haurà de treure una grua!». No tenia perdó, semblava que feia una estona que s'havia accidentat i seguia jugant-se-la allí enmig dels dos carrils, el de la vida i el de la mort.

«Jo el recriminava sense aturar, guiat per l'ensurt i els nirvis». Quan aquell homonet ja no pogué més, deixà ben clar a quina època pertanyem certes persones. «En aquell temps, tots érem molt estalviadors», «encara record com la mare ens donava un cop damunt la mà, si ens queia un sol tros de pa al terra». Aquell home ho deixà ben clar, amb el paner a la mà, en acabar la paciència: «Què volia que fes? Que deixàs els ous a terra?!».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris