nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

"Lo nostro" i Son Espases

L'equilibri i el sentit comú és una cosa que els pobles, i els seus representants, es pensa que haurien de cercar afanyosament. Els catalans s'han fet famosos, no per la recerca del seny, sinó més bé per la comercialització de la paraula, que, a vegades, condueix a un ús indiscriminat. La popularitat del seny a Catalunya és fenomenal, i per això, gairebé, està en boca de tots els seus dirigents. Ja és alguna cosa. Però, a Mallorca no tenim tanta sort; no perquè no se'n faci recerca "des de fa un bon grapat d'anys, allà, se'n fa ben poca", sinó perquè ni tan sols ens preocupam de saber si existeix.

Fa uns dies en Guillem Frontera assegurava que, avui en dia, el sentit comú no serveix per a res, que s'ha atomitzat entre una caterva d'experts en la matèria, de forma que allò que li donava força "dic jo", la seva unitat, la comunió de totes les seves parts, s'ha desintegrat en una munió de partícules.

Aquest sentit comú d'en Frontera, que podríem entendre com a seny, cordura o ponderació mental, aquesta mena de pedra filosofal utòpica que, a vegades, s'han afanyat a trobar alguns catalans, comporta un equilibri. O sigui, el procés d'aconseguir un centre de gravetat alquímic entre diferents opcions, forces o opinions. I això requereix d'una flexibilitat a la qual no tothom hi està predisposat, ni capacitat, a atènyer.

Si fem cas a Josep Pla, el seny català ha viscut diferents èpoques. Segons ell, Torres i Bages opinava que el català era un home pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. I això, Pla, creu que és degut, potser, que el bisbe de Vic va viure en l'època benèvola de la Restauració. En canvi, a aquesta opinió tan estimada, hi contraposa l'exemple de Balmes, al qual li tocà rodolar en unes circumstàncies més bullangueres, i sembla ser que es malfiava uns grams del seny català episcopal.

Quan hom llig els diaris cada dia, les opinions i actuacions en aquest cas tan curiós que bandereja les ments més lúcides de l'illa, Son Espases, s'adona de la profunditat de la raó del columnista d'Ariany. Ja fa un grapat de dies que en Miquel Payeras ens alertava de la lluita soterrada "desfermada, deia ell" entre el Bloc i el PSOE sobre els rèdits polítics de l'operació. I molt encertadament, assenyalava que un dels problemes irresolts de l'esquerra illenca era que es prioritzaven els interessos particulars "podríem dir tribals?" davant els comunals, del conjunt.

És clar que cercar quins són els interessos del col·lectiu, de l'esquerra "del govern?", el seu centre de gravetat, la ponderació, és una empresa quimèrica. Voldria dir ser capaç de no tancar-se en banda, com ara manifestar, o pensar, «passi el que passi hi faré l'hospital» o «mai no consensuaré res a Son Espases».

Però, això, a nosaltres, mallorquins, no ens preocupa ni gens ni mica; perquè aquí, a Mallorca, el seny, generalment, ens ha importat un rave. És una cosa que cerquen alguns catalans estrafolaris, uns primmirats i estalviadors que es fan els savis. Aquí, és d'allò més ben vist que als nostres prohoms únicament, i exclusiva, els interessi «lo nostro».

Valentí Valenciano, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris