algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
15°

La sida vista per André Téchiné

Potser sigui una qüestió de l'edat, ja que anam acumulant anys, lectures i pel·lícules, però sovint, en anar al cinema es té una certa sensació de «déjà vu», d'arguments repetits i de situacions utilitzades mil i una vegades. I no ens referim a infàmies del tipus Shreck III o la sèrie dels Pirates del Carib sinó a films ben fets i bastant entretenguts com, per posar alguns exemples, 28 días después o la saga de Bourne. En les antípodes de tot això, com una alenada d'aire fresc, ens trobam amb pel·lícules com Les Témoins (Los testigos), d'André Téchiné, que afortunadament podem veure en versió original subtitulada en els benemèrits cinemes Renoir.

Aquesta pel·lícula és una crònica sensible i emotiva però sense caure en els excessos del melodrama, que evoca l'abans i el després de la irrupció de la sida a la França de mitjans anys 80, quan Mitterrand s'esforçava en recuperar la «grandeur» perduda. L'estiu del 1984, Manu, un jove de províncies arriba a París, com havia fet el mateix Téchiné cap al 1963. A la gran ciutat, aquest despreocupat jove homosexual entaula una amistat, que mai no deriva en sexe, amb Adrien, un ric doctor ja madur. A través seu, Manu coneix una parella força atípica, sens dubte hereva del Maig del 68, formada per Sarah i Mehdi. Contra tot pronòstic, sorgeix un amor apassionat entre Manu i Mehdi, un dur policia de brigada antivici a les antípodes dels marietes tòpics. Una forta sensualitat, subratllada per uns colors llampants, impregna aquesta part del film. De sobte, l'aparició inesperada de la sida trenca brutalment aquesta joia de viure i submergeix el protagonista principal en un infern del qual només se n'alliberarà mitjançant la mort. Tanmateix, la vida continua i la resta de protagonistes van recomponguent les seves existències, de manera que tota la pel·lícula sembla un cant a la vida i a l'amor.

Els personatges, inicialment, semblen simples, però a poc a poc se'ns desvetlla la seva complexitat i mai no cau en el maniqueisme ni en la violència gratuïta. En el rerafons ens trobam amb una societat, hereva de l'alliberament sexual dels anys seixanta, que es troba amb una forta crisi d'identitat a causa de l'aparició devastadora de l'epidèmia de la sida. André Téchiné ha explicat que volia recordar els «dies feliços» dels anys setanta i primers vuitanta, quan la gent podia experimentar amb les seves relacions sentimentals i sexuals d'una manera harmoniosa, sense vergonyes i sense sentiments de culpa. En paraules d'aquest destacat director «érem a anys llum del puritanisme i la pornografia, que són dues cares de la mateixa moneda». Tanmateix, aquest alliberament va tenir el seu costat fosc, com ha posat de relleu un altre francès, l'escriptor Michel Houellebecq, que lamenta el procés de desarticulació de la família.

La premsa francesa ha rebut Les témoins amb bones crítiques i ha destacat que ens trobam davant un relat «dolorós però savi, a la vegada magnífic i indispensable» i que és l'obra més commovedora de Téchiné. I això que aquest director, nascut en el departament occità de Tarn i Garona, ja té una llarga filmografia a les seves espatlles. La seva primera pel·lícula data del 1965 i fou una obra onírica que va desconcertar els espectadors. Posteriorment, adoptà un to més clàssic i s'endinsà en algunes temàtiques que apareixen ara i suara en els seus films, com els vincles familiars, l'homosexualitat i el desarrelament. El seu primer èxit fou Barocco (1976), un «polar» d'estètica expressionista. El 1994 també obtengué un gran ressò amb Les roseaux sauvages, una obra sensual sobre la seva adolescència. Més recentment, vàrem poder veure, també en els cinemes Renoir, Les égares (Fugitivos, 2003) una atípica pel·lícula que transcorria durant la derrota francesa del 1940, però que més que un film de guerra era una reflexió sobre l'amor, la solidaritat i la solitud.

D'altra banda, no podem deixar de recordar que la sida també va causar un efecte devastador a les Illes Balears. El 1983, es va descobrir el primer cas i entre el 1988 i el 1995 experimentà un fort creixement. El setembre del 1996, s'havien diagnosticat 1.118 casos i era la segona comunitat més afectada, en proporció a la seva població, de tot l'Estat Espanyol, tan sols superada per Madrid.

Encara que la majoria dels afectats eren homes, ja hi havia aleshores un 20'5% de dones infectades. A partir de llavors la seva expansió ha anat minvant i el 2004 només es diagnosticaren 58 nous casos. De totes maneres, les Illes Balears han continuat tenguent una taxa d'afectats molt superior a la mitjana estatal. Per illes, el 2004 Eivissa concentrava el 13'2% dels casos, mentre que a Menorca només li corresponien el 5'2% del total de la comunitat autònoma.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris