nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Moviments sísmics

De tant en tant, aquí i allà, sempre en referència als àmbits territorials de l'Estat, es produeixen moviments sísmics, d'origen emocional, que posen en relleu la fragilitat dels fonaments. Coincidint amb les protestes contra la monarquia registrades a Catalunya, i amb la convocatòria, per part del lehendakari, d'un referèndum sobre el futur d'Euskadi, Rosa Díez ens fa saber, a so de bombo i platerets, que es disposa a lluitar per la cohesió d'Espanya. Res de nou, sentim la cançó de sempre. La que ens cantava Gil Robles, la que va sonar al Teatro de la Comedia la tardor de l'any trenta-tres. Amb els matisos i diferències que vulgueu, però amb idèntic plantejament de fons: la defensa de l'Espanya unitària i dels seus símbols. La presentació pública d'Unión, Progreso y Democracia va tenir lloc a la Casa de Campo (Madrid City). Entre els projectes més immediats de la UPD, figuren la regeneració de la democràcia; la reforma de la Constitució, per tal de reduir el pes dels partits nacionalistes en la política espanyola; i el compromís de coger por las solapas a tots aquells que qüestionin l'ordre establert. De manera que allò que persegueix la UPD és servir-se de la democràcia per a retallar-la i envilir-la. Naturalment, no cal especificar que flanquejant l'exdiputada socialista hi havia el millor de cada casa. És a dir, els rebotats. El comediant Tito Boadella, el filòsof de grans magatzems Fernando Savater, i el senyor Vargas Llosa, escriptor, en la seva joventut (tan llunyana!), de novel·les d'una qualitat indubtable. Són gent de procedència ideològica diversa; però, tant se val! Tot serveix per abocar a l'olla. Sobretot quan tenen tan clar que el camí que han encetat condueix cap a un espai de la dreta. Quin? Qualsevol. Un, en el qual tots ells puguin alimentar-se de símbols i de sentiments que, en realitat, no són sentiments, sinó ressentiments. La UPD no té punts foscos. És un meteorit més dels que travessen el cel polític i que, indefectiblement, anirà perdent lluminositat i s'apagarà. Ho farà en dos dies. Ciutadans de Catalunya és com la UPD, i des d'ara mateix mantenen relacions corals. Tant l'un com l'altre tenen o tindran una incidència electoral escassa, però aconsegueixen que el PSOE escori cap a la dreta i que el Partit Popular renovi la fe en els postulats més casposos de l'espanyolisme. Tot plegat es tradueix en crispació social, en la derrota de la intel·ligència. Temorenc de la cridòria i de les actituds fatxendes (coger por las solapas!), Zapatero s'ha situat a la dreta de Suárez i s'ha enemistat amb Catalunya. D'altra banda, Navarra ha estat víctima de la seva incapacitat de tirar endavant un projecte progressista comunitari. Què hi farem...? Tornant a Catalunya, molt possiblement Catalunya se sent més còmoda amb la dreta governant a Madrid, perquè les polítiques socials del PSOE, en el conjunt de l'Estat, tenen el contrapunt d'una involució autonòmica clamorosa. Que una mà renta l'altra? I tant. Així i tot, no pot evitar, el PSOE, la dissidència de persones com Rosa Díez que s'agrupen, sempre a l'ombra de la dreta, empeses per la pretensió de salvar Espanya. La presentació de la UPD va caracteritzar-se per la defensa dels símbols, entre els quals hi ha el de la monarquia, ara mateix qüestionat a Catalunya. Parlem d'això. Que Grande Marlaska té una tendència declarada a la piromania? És evident. Però la mateixa decisió que ha pres de traslladar Jaume Roure a Madrid responsabilitzant-lo d'haver calat foc a una fotografia dels Reis, vint anys enrere no hauria tingut la resposta contundent que ha tingut al carrer. Xirinacs hauria fet una vaga de fam, potser. Ara, en canvi, passa com amb la vaga de tramvies del cinquanta-set, el control del carrer els fuig de les mans, als que governen, perquè no saben interpretar la realitat. Els joves que han manifestat a Manresa, a Lleida, a Barcelona, les seves conviccions republicanes, culpen la monarquia d'emparar les agressions a Catalunya "problemes amb l'estatut, seleccions esportives, problemàtica lingüística, aeroport, electricitat, etcètera", que impulsen l'esquerra i la dreta estatals. Des del punt de vista dels interessos espanyols, la moguda no té gaire importància, però serien ben tòtils, els que pensen així, si no comprenguessin la necessitat de canviar de xip si estimen la convivència. Qui governa no pot aturar-se, perquè li passarà quelcom semblant al ciclista que, en deixar de pedalejar, cau. L'immobilisme ens condueix a passatges força foscos de la història. Mentre Rosa Díez tira cap a la dreta, el lehendakari anuncia un referèndum sobre la independència d'Euskadi, i a la plaça Sant Jaume grups de joves reclamen la república catalana. Tot és intranscendent (María Teresa Fernández de la Vega respecte a Ibarretxe: más que un desafío es un desvarío), tot és menyspreable (què són mil joves als carrers de Barcelona?), però tot indica que l'olla bull. Sempre hi ha foc a l'olla. Sempre. I a vegades, bull. I fins i tot, de tant en tant, vessa. En tenim experiència. Facilitem el diàleg. No facem burla de la història.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris