muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Bertold Becht, art i compromís

Recentment he llegit dos treballs sobre l'obra de Brecht dels quals crec que mereix la pena fer-ne algun comentari. Un d'ells és una conferència de Marcel Reich-Ranicki, originalment publicada al Frankfurter Allgemeine Zeitung, el gener de 1996. L'altra és una petita biografia de Jan Knopf, publicada l'any passat en una nova col·lecció de Suhrkamp. Ambdós treballs insisteixen molt en la independència que cal que tengui qualsevol obra d'art respecte de tota ideologia política. Certament, un vertader artista no pot estar mai totalment al servei de cap causa. Fins i tot en el cas d'un artista tan compromès com Bertolt Brecht. Segons Reich-Ranicki "segurament un dels crítics amb més audiència entre els actualment en actiu a Alemanya" els seus seguidors «volien un teatre que fes possible la societat comunista, mentre que Brecht volia una societat comunista que fes possible el seu teatre». Certament, per molt que tot art dependesqui de les circumstàncies socioeconòmiques en les quals sorgeix, en les quals es produeix, això no fa que no sigui al mateix temps independent de la política i, en definitiva, del que es considera políticament correcte en un moment determinat. Dit altrament, la responsabilitat fonamental de l'artista és envers el seu art, no envers cap ètica. Tant si ens agrada com si no ens agrada. L'art aspira sempre a l'autonomia, l'art propugna tothora la independència. La solidaritat de l'artista envers l'espectador, oient o lector és d'una mena molt especial. Més que solidaritzar-se en relació amb uns béns tangibles, podem dir que fa pinya en relació a uns béns intangibles. El poeta no té perquè practicar cap justícia distributiva. El poeta ha d'extreure, ha de crear, ha de posar damunt la taula: afegir, abassegar, nous béns, encara que siguin intangibles i no servesquin o serveixin pel nodriment material.

Reich-Ranicki insisteix: «Brecht no es preocupà tota una vida pel teatre perquè l'importés la lluita de classes, sinó que s'hi interessà constantment perquè la necessitava com un impuls i com a tema de la seva obra». «El seu desig era seduir el major nombre possible de persones: dones i homes, joves i vells, artistes i polítics. I en cap lloc li semblaven tan susceptibles d'esser seduïts com en una sala de teatre». Perquè és, en definitiva, al teatre al que va dedicar els seus majors i més continuats esforços.

De fet, la tesi o la hipòtesi fonamental de Reich-Ranicki, respecte a l'obra de Bertolt Brecht, és que la que quedarà més serà la lírica més que la teatral "malgrat que fos la preferida d'ell" perquè aquesta ha patit de resultar, d'una manera o l'altra, massa pedagògica, i perquè ha quedat amb el cul a l'aire "si em permeten l'expressió" en esbucar-se o esfondrar-se tot el món comunista (l'únic que, finalment, haurà suposat un desenvolupament econòmic vertader és el de la Xina dels successors de Mao, en la qual el manteniment del marxismeleninisme és una mera ficció, ja que el que importa és el manteniment del poder en mans del P.C., no l'aplicació de cap doctrina marxista o maoista. El que haurà estat de veres determinant és que el poder hagi decidit obrir les portes a la pràctica del capitalisme. El progrés ha arribat amb el pragmatisme, no amb les idees).

De la biografia de Jan Knopf, un especialista eminent en l'obra de Brecht, corresponsable de les Obres Completes Comentades en 30 volums i 19.810 pàgines, editades conjuntament des de Berlín i Frankfurt, destaca també la insistència a voler reduir o limitar la magnitud del compromís polític del gran dramaturg i poeta, ja considerat, a hores d'ara, com un clàssic. Fins al punt de proclamar, després de referir-se a la seva influència en l'obra de tants d'escriptors (Volker Braun, Heiner Müller, Ariane Mnouchkine, Dario Fo, Arthur Miller, Harold Pinter, Friedrich Dürrenmatt, Wole Soyinka, etc. ): «El que mentrestant també s'ha demostrat és que Brecht no va esser exactament el poeta comunista o socialista, com ell hauria reclamat. El que sens dubte va esser és par excellence l'autor més crític de la societat en el món... Després de la fi del socialisme això és més actual que mai». També apunta a una sèrie de fets que demostren fins a quin punt no va voler mai jugar-ho tot a una sola carta: el 1941 va triar els USA per al seu exili, atravessant la URSS des de Leningrad a Vladivostok; a la seva tornada a Europa va aconseguir per ell i la seva família la nacionalitat austríaca, que no va tenir cap interès per canviar-la amb la de l'Alemanya «Democràtica»; el 1955 va rebre el premi Stalin de la Pau a Moscou però el seu import de 160.000 rubles el va transferir a un compte corrent a Suïssa.

Naturalment que tots aquests fets no lleven cap mèrit a la seva obra extraordinària, ni a la seva capacitat per al treball en equip, també d'allò més remarcable. Ara, tampoc està tan clar que la posició o el compromís polític de Brecht fos un mer mitjà per poder realitzar el seu teatre, com sembla que és l'opinió tant de Marcel Reich-Ranicki com de Jan Knopf, tot seguint ambdós "és cert" un punt de vista que s'ha posat de moda els darrers anys entre els estudiosos que, d'alguna manera, pretén despolititzar la seva obra, paradoxalment 'a la seva major glòria'. Que una de les seves característiques més clares sigui la de la seva astúcia, com també la de l'utilització dels altres sense manies "especialment de les dones" pel seu propi profit, són dades massa ben establertes. Però no em sembla tan clar que el seu compromís amb la política no fos realment genuí, no fos realment radical i sincer. Sense caure en l'estupidesa, és clar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris