algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Adéu, amics, de tot cor

M'hauria agradat poder-me acomiadar de tots els meus amics en persona i d'un en un, però no sé del cert quant de temps em resta. Duc tres dies sense poder dormir, la consciència repica dins el meu cervell, implacable, tota la nit. Tot just aconseguesc agafar una mica el son el meu cos es revincla, els ulls se m'obren d'una rampellada i me trob suat, tremolós, fred, inquiet. L'escena era terrible. Me veia emmanillat, tot de policies que m'envolten, de tota casta, n'hi ha. Guàrdies Civils, Policies dels maldits Nacionals, uns altres que no puc reconèixer però juraria haver-los vist en alguna pel·lícula o documental sobre règims dictatorials, amb aquelles gorres de plat superlatives, plens de medalles, ulleres de sol, típic mostatxo de dèspota i un tret comú amb tots ells: me miren malament. L'he feta massa grossa. No som digne de viure més entre tots vosaltres. Es veu que dec ésser un criminal dels més perillosos i, ja he dic que no sé quan, puc acabar vés a saber on, tal volta m'espera Guantánamo, i qui sap fins quan. No fa ni deu dies desconeixia ni perquè, però ara ho tinc clar. Il·lús de mi, creient encara vigent allò del nulla poena sine crime, sense tenir present que la justícia avança, en alguns estats, com els crancs.

Vos ho he dit, l'he feta molt grossa. Perdonau-me les reiteracions, en aquests moments incerts la confessió és per a mi alliberadora: som indigne de viure en societat. Necessit confessar el meu crim.

Fa devers un mes la falta d'espai m'obligà a fer neteja de paperassa antiga: vells retalls de diari, algunes còpies de documents, esborranys diversos, crec que hi havia calendaris i fotografies. Record moltes fotografies velles, potser boiroses o tal vegada fossin còpies de baixa de qualitat però eren, al cap i a la fi, fotografies. I en elles hi apareixien persones. Una, dues, tres persones a cada fotografia, no ho sé però eren persones i jo no vaig tenir altra idea que pegar foc a la paperassa antiga. He cremat fotografies amb persones, tal vegada en alguna d'ella hi fossis tu, amic que ara llegeixes aquestes paraules. I jo, criminal, t'he injuriat greument perquè som un delinqüent que crema fotografies de persones. Gent propera, la majoria: amics, amigues, coneguts, parents..., i jo he comès injúries greus contra tots ells. Em dol l'ànima d'haver perpetrat tal maldat amb vosaltres que, ben segur, no esperàveu tal barbaritat de mi.

Només una cosa me consola, encara que sigui lleugerament, en la meva acció no hi pesà un especial criteri selectiu. Vos he injuriat greument, és cert, he cremat fotografies vostres, no puc negar-ho. Imatges de gent estimada han desaparegut dins la flama per la meva culpa. Però també hi havia altres fotografies de persones amb les qui no m'hi unia cap vincle emocional. Diria que podia haver-hi retrats d'algú que m'importi un rave. Pens que també vaig cremar gent a la qual no puc ni veure. I, fins i tot, crec que podria haver pegat foc a la imatge d'algun Borbó. Així i tot, la meva actuació mereix un càstig exemplar.

Restaré assegut esperant la meva justa detenció. Bé, ara que hi he pensat, primer aniré a comprovar que m'he desfet de totes les fotografies dels Borbons perquè, ben mirat, si poca utilitat m'ofereix una monarquia, de molt menys m'han de servir les seves fotografies. Adéu, amics, de tot cor.

Josep de Luis (Advocat). Inca.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris