nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

La 'shoah' de Ramon Pons Jover

Sentia delit per evocar, un dia d'aquests, el record de Ramon Pons Jover. Avui ho faré a esplet, sense més dilacions. El novembre de 1985 vaig llargament entrevistar-lo, i ja no me n'he pogut oblidar, d'ell. Fóra impossible caure en semblant descurança, després d'haver-li escoltat, corglaçat, una de les narracions potser més horripilants que el periodisme local m'ha dut a conèixer en vint-i-cinc anys d'exercici.

Ramon Pons Jover fou un supervivent dels camps d'extermini nazis. Hi va literalment fer la pell, i ben poc se n'hi faltà per deixar-hi també la vida, que és el primigeni dels drets humans. Ja es preparava per morir "retut, malalt de diarrees i esquelèticament magre" quan els nord-americans, el 5 de maig de 1945, alliberaren el camp de Mathausen en què romania reclòs. Fou part, idò, d'aquella ambosta de presos cadavèrics que se salvaren d'entre els 7, potser 8 milions de víctimes mortals de la barbàrie assassina d'un règim polític que delirava per un món de raça i de pensament únics. Res podria haver estat pitjor en la història difícil, generalment dolorosa, de la humanitat que haver vist prosperar la monstruositat de l'estofa nazi. Potser ni vostè ni jo podríem ara parlar-nos a través d'aquesta columna, per la senzilla raó que ni jo som un tipus ari, ni vostè viuria, avui, emparat en la llibertat de premsa "ni sota el paraigua de cap llibertat essencial, ni cap forma de dignitat humana.

De la tarda en què tingué l'entrevista amb Ramon Pons, record un home d'edat feixuga, creuat per les arrugues facials. Presentava tot just una canície, bonibé translúcida, envoltant-li la regió occipital. Parlava, capcot, amb una veu dèbil, minvadíssima, sense proclivitat als escarafalls, i menys encara forçant per a si una qualsevol commiseració per la tragèdia que havia viscut. La memòria li brollava perfectament nítida. El dolor, de seguida, se li feia present, físic, humitejant-li la conca dels ulls. Només d'evocar-la, se li esfereïen de bell nou els sentits de l'olfacte, la vista o el tacte per totes les perversions que havia olorat, contemplat i palpat dins els murs granítics, absolutament llòbrecs, de Mathausen. «Miri "em va advertir", no tenc massa forces per parlar d'aquells anys. No aspir a revenjar-me dels qui em feren tant de mal, però tampoc voldria ara deixondir la compassió de ningú. ¿Se'n farà càrrec?», m'interpel·là, tot buscant de temperar la meva pruïja periodística per escriure una crònica, per mi excepcional, a costa del seu passat infernal.

Com succeí amb centenars de milers d'espanyols, el final de la guerra civil, en lloc de dar-los exili però també pau, posà Ramon Pons en mans del terror del nazisme escampant-se com un càncer per Europa. S'havia enrolat en les companyies de fortificació creades a França l'any 1940. En ocupar Hitler, però, la nació gal·la, va caure presoner dels nazis. El 3 d'abril de 1941, formant part d'un contingent que farcia un ataquinat comboi ferroviari, va ingressar en el camp de concentració austríac. Li adjudicaren la matrícula 4.299. Per sempre més li quedaria tatuada. A partir d'aleshores se li encetà un compte enrere que, inexorable, havia de portar-lo a la mort: una morta vista com a sortida "feliç!" per acabar amb els horrors. Foren quatre anys i trenta-dos dies de la seva shoah, que és la paraula hebrea per designar l'holocaust. O, el que és el mateix, mil quatre-centes seixanta jornades de tortura sistemàtica, d'una crueltat desfeta. Ramon Pons m'assegurava que, per anys que haguessin passat, jamai se li havien esvaït ni l'olor acre de carn cremada ni la visió dantesca de l'escala de la mort i els seus cent vuitanta graons que manaven a les pedreres on estava destinat a fer feina cada dia. Devers 200.000 interns de molts països patiren les condicions inhumanes de Mathausen i els mètodes de tortura de les SS. Els presoners, com rates, morien de fatiga física, produïda per l'explotació de la mà d'obra, per les epidèmies derivades d'unes condicions higièniques devastadores, pels suplicis continuats, pels trets al clatell o, finalment, ofegats en les cambres de gas «Zyklon». Quan es féu l'alliberament del camp, Ramon Pons havia perdut trenta quilos "i la dignitat, entera! L'havien traslladat a Gusen, que era un pavelló satèl·lit de Mathausen en el qual anaven a raure els presoners en fase agònica. Havia bullit amb aigua putrefacta "i d'amagat" unes patates que li produïren unes diarrees letals incontenibles. Quan ja se sentia morir, s'obriren les portes del camp. Enguany, en aquest 2007, Ramon Pons hauria complit cent anys. Havia nascut as Migjorn Gran el 23 de novembre de 1907. Avui, en el faust aniversari, he volgut tornar-lo a la vida "ni que sigui amb paper premsa. La setmana vinent relataré el final de la seva shoah.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris