algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Tantes me'n digues

Economia. Allò que hauria de distingir aquells que hem estudiat economia de l'altra gent és la consciència de les limitacions. Concretament, que no és possible assolir objectius contradictoris. Per això m'ha sorprès negativament que un futur alt càrrec del ram (el més alt, diria) publicàs dimecres passat en aquest diari proposicions incompatibles entre si. Fidel a la filosofia políticament correcta, ara i aquí, de l'esquerra, aquest futur gestor proclamava que era bo un creixement modest de l'activitat econòmica (inferior al 3%, concretament), però al mateix temps reconeixia l'enorme dèficit d'inversió pública de les nostres illes, dèficit que el nou govern, deia, ha de corregir. Bé: si a l'activitat privada, que va més o manco accelerada, hi hem d'afegir una política expansiva de despesa pública en infraestructures, ja em direu com pot ser que el resultat sigui un alentiment del creixement (si no és que balden d'imposts la iniciativa privada). I la contradicció no s'acaba aquí, sinó que la defensa de la necessitat d'una generosa inversió pública futura habita els mateixos cervells que han criticat durament la política intensa d'obres públiques realitzada pel PP. Li retreien, a Matas, que l'endeutament seria nefast per al futur. Ja em direu, si no venen euros de Madrid i fan falta carreteres, hospitals i col·legis, com els hem de pagar, si no és amb el recurs a l'endeutament. Començam malament. Millor dit: abans de començar ja feim embustes.

El canvi d'eix. He afirmat en moltes ocasions que la determinació d'ERC de repetir el pacte amb el PSC a Catalunya tenia com a objectiu compartit per ambdós partits la instauració d'un nou règim al Principat, règim en el qual el milió de votants nacionalistes de CiU quedaven, no a l'oposició, sinó a fora del sistema. També he escrit que el resultat d'aquesta opció d'ERC no seria empeltar el PSC de nacionalisme, sinó desnacionalitzar la política d'ERC i, de retruc, la del govern català. I això ha passat, però no ha sortit de franc: ERC pateix una alarmant sagnia de votants i un nivell creixent de dissidència interna. Aquí, el perill de desnacionalització ha estat advertit per «Tercer Espai per Mallorca» en relació a la deserció del PSM de l'eix nacionalisme-centralisme per decidir una política d'aliances que només té en compte l'eix dreta-esquerra. Bé, doncs Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, adscrita al PSC, ve a dir en el seu bloc (del 4-6-2007) que la política actual no és cojuntural, sinó estructural, que el tripartit no és una coalició circumstancial, sinó un règim: «Com a partit hem fet una aposta des de fa uns quants anys pel pacte tripartit»; i després ve el canvi d'eix en el debat polític: «Hem creat una nova dinàmica a la política catalana. Hem aconseguit que l'eix principal de les eleccios hagi deixat de ser l'eix nacional, i que les majories polítiques es construeixin en base a l'eix dreta-esquerra. És una estratègia de fons, aplicada amb consciència i determinació». És a dir, el gir copernicà dels dirigents d'ERC no ha estat conseqüència de cap genialitat pròpia, sinó pur seguidisme de les directrius del PSC. Angelets! Aquí ha passat una cosa semblant amb el PSM i Esquerra Unida, amb l'atenuant, però, que deixar a fora del sistema la parròquia del PP no sembla tan greu (ni tan fàcil) com deixar-hi la de CiU.

La inconsistència de la classe política. Vet aquí una frase que no funciona: «En política, la capacitat de sorprendre't passa poc». No li doneu voltes: no és coherent. És el començament d'un article (Diari Avui, dijous passat) de Marina Llansana, portaveu d'ERC (de guapa sí que n'és) i diputada al Parlament de Catalunya . Més greu: també és periodista. Que cada lector tregui les conseqüències que vulgui d'aquesta mostra de poca perícia en la pròpia professió per part de qui s'ofereix per solucionar els problemes del seu país. El cas de la mallorquina comunista (ara en diuen ecosocialista) Imma Mayol és més greu perquè la seva única dedicació coneguda és la política. Regidora de l'Ajuntament de Barcelona, membre de la majoria i amb responsabilitats de govern, en va fer una que encara és més grossa: davant el tema de l'ocupació de vivendes per part de marginats, va defensar aquesta pràctica afirmant que «entre els ocupas i els especuladors, ella se sentia més pròxima als ocupas». Resulta, però, que les autoritats tenen, entre altres, la feina de fer cumplir la llei i, que jo sàpiga, comprar accions esperant que pugin de valor no és cap delicte (comprar-les esperant perdre-hi sí que és greu), ni ho és comprar un pis o un terreny amb aquesta perspectiva; és, aquesta actitud, un dels fonaments del bon funcionament del nostre sistema econòmic (no del de la Unió Soviètica, que deu ser el model anyorat per la senyora Mayol). En canvi, ocupar un pis sense tenir-hi cap dret sí que és un delicte. No sé com podrà convèncer, la senyora Mayol, els ciutadans de Barcelona a l'hora de fer-los obeir les ordenances municipals.o els decrets del seu departament.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris