algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Decebuts

Fa dos dies vaig parlar amb un representant del govern saharauí i amb la vicepresidenta de l'Associació d'Amics del Poble Saharauí. Ja fa trenta-dos anys de l'èxode dels saharauís des de ca seva, el Sàhara Occidental, cap a una terra inhòspita, dura, cap al no-res, el desert d'Algèria. Oualabad Moussa, explicava que allò va ser com abandonar un infant enmig del desert, sense aigua, ni cases, ni queviures, ni part de la família, ni res de res. Un èxode, a més, encara més cruel des del moment que la gent que era expulsada de la seva terra era bombardejada pels avions marroquins. El responsable directe? El rei del Marroc. El col·laborador necessari? L'Estat espanyol i el en aquell moment príncep Joan Carles de Borbó.

L'actual rei espanyol va prometre als saharauís que no els deixaria tots sols, que no els entregaria al Marroc. Dies més tard es signava l'acord tripartit de Madrid en virtut del qual Espanya entregava el Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània. Això són homes de paraula! Però què hi ha darrera el Sàhara Occidental que és tan gelós? Com sempre, doblers. Mines, petroli, mil quilòmetres de costa, un dels bancs de pesca més importants del món on hi pesquen diversos països "entre d'ells Espanya--, són motius per continuar tenint un poble exiliat. I què ha passat durant aquests trenta-dos anys? Promeses, un pla de pau de l'ONU que el Marroc no compleix, un referèndum d'autodeterminació que mai s'ha dut a terme, famílies que continuen vivint en condicions deplorables enmig del desert, un poble saharauí que s'ha organitzat i funciona... i molta decepció. Segurament ningú no esperava res de José María Aznar, però sí que esperaven que Rodríguez Zapatero, que sempre s'havia mostrat solidari amb el poble saharauí, fes alguna passa. Ara per ara, Zapatero ha decebut molta gent que confiava que impulsaria una solució del conflicte.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris