algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Una nova oportunitat

Fer un pacte amb el diable s'entén que és vendre-li l'ànima a canvi de riqueses, poder, etcètera. El Dr. Faust en va fer un. Però en els pactes entre les forces polítiques de les illes Balears, qui pot afirmar amb certesa que hagi vist el dimoni i, a la fi, li hagi venut l'ànima? No es pot demonitzar ningú perquè signi solemnement un conveni d'aplicació de determinades mesures polítiques, sempre que aquestes siguin clares i assumibles pels idearis que els qui pacten diuen defensar. Els qui més parlen ara de «pactes contra natura» o de «pactes de despatxos» haurien de guaitar en el mirall dels seus propis pactes. Perquè Rajoy i Acebes es queixen amargament de Balears i no esmenten el seu pacte a les illes Canàries. Aquí es farà un repartiment de càrrecs, però també s'han marcat uns continguts conceptuals i procedimentals. Important és determinar les coses que s'han de fer i les que mai més no s'haurien de fer, com actuar i com no actuar des del govern de les Illes, atès la història que hem viscut fins ara.

Era una coalició electoral AP-PDP-UL que pactava amb els regionalistes de Jeroni Albertí el 1983 per obtenir la majoria que permetia investir president Gabriel Cañellas, o una sopa de sigles, com asseguren ara que és el Bloc des del PP? Eren bondadoses les malifetes comeses pels polítics conservadors contra la formació mallorquinista quan presidia la Comunitat G. Cañellas? Llavors, regionalistes i conservadors governaren junts. I un dia d'estiu de 1987, si no ho record malament, mentre PSOE i PSM ja donaven per fet el «pacte de progrés», J.Albertí i G. Cañellas viatjaren a Madrid per tornar amb un pacte fermat per obra influent d'uns poders fàctics. Un acord embastat al despatx del banquer J. March. Açò ja figura als manuals d'història de les Balears. Però el peix gros es va començar a menjar el petit. El balanç dels anys d'UM en l'executiu balear (amb divisa de colors negre i or a la Conselleria de cultura de M.A.Munar) no abocà llavors resultats gaire satisfactoris des d'una perspectiva nacionalista, que és la que diu tenir ara UM. D'altra banda, el gran ventrell anava digerint: primer Pere J. Morey (conseller d'Agricultura), després Bartomeu Rotger (conseller d'Educació i Cultura), et alia, van anar a parar a les files del PP triomfant.

Des del PP es va interpretar que havia arribat l'hora de la venjança d'UM. Era, tot plegat, el fruit aspre del ressentiment, com apuntava algú? I fou el Pacte de Progrés. Després d'aquella legislatura (un breu parèntesi d'anormalitat segons els ulls de la dreta i els seus braços armats, que no estalviaren recursos per fer fracassar el govern d'Antich), UM es va decantar per repartir-se càrrecs amb els de la dreta (presidència del Consell per a Munar; Matas al Govern). Tot era llavors «natural». Els errors dels progressistes haurien duit a aquesta nova conjuntura l'any 2003. Una còmoda majoria absoluta del PP al Parlament li ha permès impulsar unes polítiques greument despersonalitzadores i lesives a l'economia del nostre país (si més no des del punt de vista de la sostenibilitat).

Les Illes han caminat amb el PP de Matas cap dret a la seva desnacionalització i assimilació a un projecte espanyol seguint el model dels populars valencians. És, doncs, responsabilitat de totes les forces de tradició democràtica que evitin els errors de la primera edició d'aquest pacte "tot i els molts avenços que es van fer en aquella etapa, a vegades poc reconeguts" i que s'esforcin a possibilitar que la nostra societat es retrobi sense complexos amb la llengua i la cultura pròpies, amb el respecte al territori i amb unes polítiques socials i de població que li permetin redreçar un estat de coses actualment prou degradat. Les formacions polítiques que han formalitzat el pacte disposen d'una gran responsabilitat: entendre's i posar els interessos dels ciutadans, del territori i el país per davant dels legítims interessos partidistes. Tots deuen haver-ne après, dels seus propis errors. Ara bé, no oblidem el rastre que 20 anys de polítiques de dretes han deixat sobre aquestes illes: desvertebrades i desestructurades tant en aspectes intangibles (socials, culturals, lingüístics...) i com en d'altres ben tangibles (territori martiritzat, patrimoni irreversiblement destruït, recursos hídrics fregant l'esgotament, desigualtats lacerants...)
La perspectiva d'uns canvis de forma i fons en el govern de l'arxipèlag és una esperança oberta. Aquí es podria aplicar allò de Simone Weil: «El present és el que ens ajunta. El futur ens el cream amb la imaginació. Només el passat és realitat pura». És la memòria. El sentit comú dels actants s'ha d'imposar. Sentit comú en un doble vessant significatiu: seny en la pràctica de govern i sentit comunitari "comuns els objectius, compartits i coordinats, permeabilitzant tots i cadascun dels compartiments governamentals, o sigui amb «transversalitat», com s'acostuma a dir ara. Pragmatisme i racionalitat no estan barallats ni amb il·lusió ni amb l'idealisme de grans projectes. La realitat mostra ja una comunitat endeutada i amb serioses hipoteques. A l'hora de fermar pactes, hom pensa que si aquests s'han de mantenir (pacta sunt servanda), ha de ser per mor de bases estables i sempre en la recerca de la complicitat de molts agents socials, la qual cosa implica sortir-los a camí, practicar la democràcia amb la participació més ampla. (Part d'alguns d'aquests paràgrafs anteriors tenen la particularitat que els vaig escriure dia 2 d'agost de 1999 quan a les Illes Balears acabava d'arrancar l'anomenat pacte de Progrés. Ha passat el temps i, segons es pot observar, hi ha situacions molt semblants a aquelles que es van viure fa vuit anys. Sabrem (tots) aprendre les lliçons d'aquesta història?)

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris