nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Carn de canó

El general Patton ho tenia clar. Durant una de les arengues que a finals de maig de 1944 va dirigir a la tropa que poques setmanes després iniciaria el desembarcament de Normandia, no va demanar als soldats aliats que donessin la seva vida per la pàtria, sinó que provoquessin que fossin els altres "els alemanys, els enemics" els qui la donessin per la seva. Tot això era, tanmateix, pura retòrica per amagar la duríssima realitat: Patton sabia prou bé que milers de soldats de la primera línia del desembarcament, aquells que Napoleó va anomenar de forma tan macabra com exacta carn de canó, deixarien la seva vida "lliurada per la pàtria, o no" damunt l'arena freda i grisa de les platges de Normandia.

A aquells soldats, i a tots els que al llarg de la història han engrossit la nòmina d'aquest tètric i anònim batalló de la carn de canó, els han dedicat monuments, panteons, mausoleus. Homenatges que, com ha escrit el periodista mexicà Roberto Bardini, solen representar els soldats amb una postura altiva, el gest heroic, l'actitud valenta, i no com van quedar en realitat: estesos enmmig del camp, al desert, la neu o la selva, bruts i desfigurats. Exigències, en fi, de la xerrameca pomposa que nodreix d'heroisme la història de qualsevol pàtria homologable.

Els temps passen, les èpoques canvien, però hi ha coses que romanen. I una d'elles és l'existència dels contingents de carn de canó. Arran de la tràgica notícia de l'atemptat al sud del Líban contra soldats espanyols, hem pres coneixement d'una realitat que no ha encaixat gaire bé en les nostres consciències benpensants: a saber, que a l'exèrcit espanyol hi presten servei un 5'5% de soldats immigrants, però que a les missions d'alt risc i en les tropes de xoc la xifra de soldats estrangers s'eleva fins al 30%. Ho hem sabut ara, i la notícia ens ha colpit. En realitat, però, això no és cap novetat: al llarg de la història, la carn de canó sempre ha estat la més barata.

La quantitat d'interrogants, la majoria provocadors, que suscita aquesta qüestió flueixen de manera espontània. La professió militar és una més de tantes feines que els espanyols ja no volen fer, i per això tots som enormement acollidors amb els immigrants que volen venir a ajudar les nostres Forces Armades. D'altra banda, tothom vol apuntar-se al carro dels països moderns que van a posar pau pel món, però Déu ens guard d'enviar-hi els nostres fills: que hi vagin els nouvinguts. A més, els immigrants poden incorporar-se a l'exèrcit, però no en poden ser oficials... Per aquí s'insinua aquell problema que els sociòlegs francesos han anomenat l'ascensor social: si no funciona, la societat d'acollida estarà sembrant les llavors de la fractura, la marginació, la ignorància mútua prèvia al conflicte. Però alerta: si algú gosa dir que això d'afavorir que els immigrants corrin més perill que els espanyols és xenofòbia institucional, o bé que la fomenta, les hienes del políticament correcte i del sentit d'estat se li tiraran al damunt. Encara que després de la tràgica notícia sobre els immigrants morts al Líban, un dels comentaris que sovintegen per la xarxa et talli l'alè i les ganes de riure: «el ejército español, en manos de los inmigrantes», diuen alguns.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris