nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
16°

A les tres, el que va darrere que no digui res ...

Tots els de la meva edat tenim un record imprès al xip de la memòria, més que res perquè hem viscut similars indrets i circumstàncies. Quan érem al·lots i encara es podia jugar al carrer, els jocs tenien temporades, ara les baldufes, suara les bolles, el mes que ve el cèrcol, l'altre a la una salta la mula (d'aquí el títol d'aquí dalt), així, a onades sense ordre establert ni concert previ, cosa que sempre m'ha tengut intrigat. M'ho he de fer mirar. Ara bé, un joc que estava de moda sempre i que era una mena de comodí com si en diguéssim, era el del jugar a bandits. Uns quants feien de dolents (traient busca), la resta exercien de bons i, el més important de tot, la figura del xèrif, que normalment era consensuada per ser exercida pel dominant de la colla, o pel capdefava aquell que fort i no et moguis s'entestava a ésser-ho, que si no, no jugava. I quasi sempre se'n sortia amb la seva, perquè en cas contrari, a causa de l'escassesa de numeraris, perillava que se n'anàs en orris el joc i l'horabaixa també. Si no em deixau ser el xèrif, no jug, i apa, ja ho tenim. En el cas de la colleta de la placeta del Pou d'En Rabassa de Sineu de la meva infantesa, també passava, això. En Miquel Capsibo, en Rafel i en Jaume Curolla, en Rafel Avellana, el seu cosí Miquel Somereta, en Pere «La ratita» (que ja no hi és, pobre home) en Miquel Serení, jo mateix, en Biel de can Sabateret, i qualcun altre que esporàdicament s'hi podia afegir, tots i cada un podríem explicar encara ara fil per randa qui era el pretensiós de nosaltres que solia fer el merdós i no volia jugar si no li deixàvem ser el xèrif. No destaparé el seu nom ara i aquí, però tots els que he anomenat abans ho sabem i ho recordam, tanmateix. Per allò d'en Jaume Matas ho venia a dir.

Canviant de qüestió sense pegar a una altra banda, un dels darrers dies del passat mes de maig, just després de la travelada electoral pepera, casualment jo esperava el color verd del semàfor de baix de tot del carrer Jaume III, quan vaig sentir clara i neta una veu femenina que deia textualment: «Todos mis imputs son de que se va...», després escoltà uns segons la veu del telèfon que tenia aferrat a l'orella i repetí: «Te digo que todos mis imputs són de que se va». Com que la veu em sonava molt, em vaig girar per veure qui era que «imputava» tant, i la sorpresa va ser majúscula: es tractava d'una alta dirigent del Partit Popular, però amunt amunt, quasi el curucull. Les nostres mirades es creuaren. Ella, adonant-se que l'havia sentida, començà a caminar sense presses però passes llargues Jaume III per amunt. Ara em pens saber a què i a qui es referia. I no era n'Eduardo Inda, crec cert. Per allò d'en Jaume Matas ho venia a dir.

Fa uns dies, parlant un momentet curt amb un alt executiu d'aquesta mateixa casa, comentant la jugada infumable (diguin el que vulguin ENCARA els seus incondicionals si és que n'hi queden a l'hora d'ara) de l'expresident d'aquesta comunitat nostrada, Capità Aranya dels enagos, «take the money and run» (començarem a parlar en anglès meam si també pescam qualque cosa), em desvetllà bona part dels mots de la punyetera veritat: i si el sou de diputat ras no et bastàs per a viure, què faries, tu? No et cercaries la vida? I vaig haver de reconvenir que la raó li vessava. Encara que no sia gaire necessari tornaré a repetir la rescobla: per allò d'en Jaume Matas, ho venia a dir.

Un altre dia d'aquests que llegui, i referint-me també als jocs d'infantesa amb què he començat aquest totxo d'avui, explicaré l'essència i consistència d'un entreteniment que llavors també practicàvem, anomenat «Rei Mussa, pica la puça». Era una mica dolorós, però molt divertit. Però avui ja no hi cap. Adéu i anau per la vorereta. Alerta als tramvies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris