algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Quadern de viatge

Divendres, 15.- La literatura és, a partir dels clàssics, una continuada reinterpretació, sovint una persistent repetició, literària. L'escriptura, no gens menys que la gosadia insensata de creure que es pot fer una aportació original a la literatura. Posem el cas dels Assaigs, de Michel de Montaigne, un clàssic modern en la història de la literatura que, sense que signifiqui demèrit ni per a la seva lucidesa, ni per a la seva destresa d'argumentar assenyadament, ni per a la seva prosa clara i esplèndida, basa gran part de la seva escriptura, escriptura d'anàlisi i de reflexió, en els clàssics antics, especialment en els escriptors llatins, «no he tingut relació amb cap llibre sòlid que no foren els de Plutarc i Sèneca», però també en els filòsofs grecs, erudit com és en totes dues cultures, i encara en el coneixement dels seus predecessors i contemporanis francesos. No debades els seus assaigs són plens d'anotacions, de referències als seus autors predilectes, de cites que usa per enriquir, per reforçar el seu text. En realitat, Montaigne examina, i sotmet a consideració, qüestions i problemes que l'afecten i que, per la seva procedència humana, antiga i immutable, ja afectaren, en diferent mesura i segons la moral vigent, totes les generacions anteriors. Un escriptor que llegeix els clàssics, si vol ser conseqüent amb les seves pròpies limitacions, només té dues solucions: o deixar l'escriptura, o abandonar la lectura, l'elecció de la primera de les quals ha de ser menys dolorosa que la segona. Una tercera opció és, amb tota la humilitat, una qualitat improbable, però no impossible, dels autors, la més freqüent: seguir l'exemple del senyor de Montaige, instal·lat en el seu exili intel·lectual: a partir de la convicció que tot ja s'ha dit, sovint de forma brillant, traslladar al seu temps, i al seu llenguatge, la incidència dels problemes universals que afecten la societat, puix que en molts aspectes la condició humana és d'una terrible monotonia, de tan rutinària com és la seva naturalesa pel que fa als sentiments, ambicions, febleses i virtuts. Escriu, el pensador francès: «En va s'esforça a emprar nacions senceres per a la seva seguretat i per a estar envoltat sempre d'una tanca d'homes armats: qualsevol que menyspreï la seva pròpia vida es convertirà sempre en amo de la d'altres persones». I això mai no ha deixat de ser cert, tant si fa al·lusió a la Guerra de les Gàl·lies, als setges medievals o a l'actual plaga del terrorisme, religiós o polític. Mai exèrcits ni murs no han pogut protegir els homes d'aquells que, encegats per creences o conviccions irracionals, menyspreen la seva pròpia existència. Cap frontera no és prou sòlida per dissuadir els boigs del seu propòsit de matar morint, o de morir matant. Mai tropes convencionals d'assoldats, col·lectius que a la guerra tenen la capacitat d'exercir la crueltat més extrema i innecessària, sota una disciplina poc escrupolosa amb els drets humans, no podran contenir ni la ràbia, ni la malícia, dels intolerants, dels fanàtics, dels assassins. Ni l'odi, ni la fam, mai no podran ser aïllats rere una tàpia de ciment armat, rere una tanca electrificada de filferro.

Dissabte, 16.- Diuen, els periòdics, que, si els populars no aconsegueixen repetir presidències, o sigui: poder, en cap de les institucions autonòmiques que encara governen en funcions, circumstància altament probable, entre dos-cents cinquanta i tres-cents càrrecs no electes, d'aquells que se'n diu de confiança, podrien quedar sense treball. Sens dubte es tracta d'un col·lectiu nombrós, beneficiari de retribucions no gens negligibles. Si de cas es confirmen, a molt curt termini, les pitjors prediccions dels oracles electorals, més enllà de les petites o grans tragèdies familiars, que sempre són de plànyer, serà interessant conèixer les places on es col·locaran els excedents de personal, atès que tampoc no estan disponibles els llocs de feina procedents de l'administració central, també en mans de la competència. Dos o tres ajuntaments de dimensions considerables, amb capacitat de crear assessories innecessàries per assessorar sobre assumptes inexistents, la redacció d'un diari que ha contribuït, amb generositat i perseverança, a la derrota dels vençuts, i una emissora de ràdio, propietat de la poc santa, àdhuc poc virtuosa Conferència Episcopal, que també ha aportat la seva inestimable col·laboració a la desfeta, podrien ser el destí final d'assessors i aturats, en un gest de solidaritat i de penitència. De confirmar-se, el càstig a la prepotència haurà estat exemplar, però la memòria dels polítics és, dissortadament, d'escassa durada. Si poc freqüent és l'acceptació de culpes, més infreqüents són encara els actes de contrició. Tot plegat, un avís sever a les temptacions de supèrbia, a les actituds arrogants, als pecats de corrupció. Fermesa i humilitat, honestedat i transparència, ni a la política, ni a la vida real, mai no han estat antagònics, ni incompatibles. I molt singulars les segones oportunitats per aquells que per mèrits propis fracassaran.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris