muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Una visió catalana dels camps de concentració nazis

El primer testimoni que em va arribar d'Auschwitz "i del refinat món concentracionari nazi" va esser Die Ermittlung (La indagació), una peça de teatre amb forma d'oratori en onze cants, obra de l'escriptor alemany "nacionalitzat suec" Peter Weiss, basada en les actes del famós procés celebrat a Frankfurt entre 1963 i 1965. Sols molts d'anys després vaig llegir l'obra de Primo Levi, Imre Kertész i Jorge Semprún. Ara acab de llegir la novel·la K.L. Reich (1946), de Joaquim Amat-Piniella, finalment publicada íntegra el 2001, per Edicions 62.

Joaquim Amat-Piniella (Manresa 1913, Barcelona 1974), després de lluitar en el bàndol perdedor durant la guerra incivil de 1936-1939, va exiliar-se a França, on va esser internat en varis camps de concentració per a esser enviat finalment, quan va produir-se l'ocupació alemanya, al Lager de Mauthausen, on aconseguí sobreviure fins a l'alliberament del camp, quatre anys i mig després, per les tropes nord-americanes comandades pel general Bradley. Davant la impossibilitat de tornar a Catalunya, s'instal·là a Sant Julià de Lòira (Andorra), on escrigué K.L. Reich entre 1945 i 1946, amb l'experiència de les penalitats viscudes ben recent. Tanmateix, debut a la censura imperant aleshores, la novel·la no va poder publicar-se fins a 17 anys després, el 1963 (!), i encara en una versió forçosament «expurgada». De fet, fins a l'edició d'Edicions 62 esmentada, a la col·lecció El Balancí, no ha estat a l'abast del públic el text complet original.

Amat-Piniella ens descriu molts d'aspectes dels Konzentrations Lager nazis ja prou coneguts, com la brutalitat dels Kapos ( «No era la SS la directament responsable de la major part dels maltractaments; moltes mesures de martiri obeïen sovint al capritx d'aquells comuns alemanys (presos comuns designats com a Kapos) que portaven el mateix vestit ratllat», ens comenta l'autor. De fet, ens parla de «un món amb classes socials perfectament diferenciades, més injustes tal vegada que les del món exterior», ja que estaven basades més aviat en un sistema de demèrits: brutalitat extrema, venalitat, corrupció, etc. Però K.L. Reich ens descriu amb un detallisme molt macabre aspectes del funcionament dels crematoris que no es troben en les obres de Primo Levi, Umre Kertész o Jorge Semprún. També crida l'atenció la descripció dels menjadors de les barraques, en els quals no hi mengen mai els internats perquè sempre han d'estar nets com una patena per si es produeix alguna inspecció, fins al punt que, per a poder accedir els internats als dormitori, ho han de fer en fila índia per damunt una teringa de sacs, ja que és necessari passar pel menjador.

Un fet que queda molt clarament explicitat a aquesta novel·la és l'abismal diferència de tracte donada pels nazis als jueus i als presos de guerra russos, directament ingressats en els crematoris després de vertaderes orgies de sang, o acaramullats de mala manera, sense un mínim espai vital, en els barracons de «quarantena» o d'infermeria "en els quals ningú rep cap atenció sanitaria", al costat dels quals els espanyols poden considerar-se uns privilegiats, havent-se produït "segons ens conta Amat-Piniella" una gradual millora de les seves condicions amb el pas dels temps. Dins aquest escenari de desigualtats en la desgràcia comuna "si m'és permesa aquesta expressió", el narrador es demora molt en la descripció de la politització del contingent espanyol, dividit en comunistes i sindicalistes anarquistes. A un determinat moment, Amat-Piniella comenta: «Tot i el relatiu benestar aconseguit, es barallaven més aferrissadament que mai. No és pas la misèria que crea les lluites, tal com sembla pretendre el materialisme històric». Sols l'arribada d'una dotzena d'espanyols detinguts a França com a membres de la Resistència, aconsegueix, durant un breu període de temps, pal·liar aquest enfrontament intern que els mateixos caps dels dos bàndols qualifiquen d'absurd.

Al final, curiosament, l'alliberament del Lager es produeix en un ambient inquietant, de gran desordre: «Quan a l'entrada dels tancs els sentinelles han abandonat llurs torres, la turbamulta ha tallat la filferrada i ha assaltat els magatzems del recinte exterior. Mentres els homes de bona fe cridaven <>, els saquejadors es proveïen de queviures, de roba i d'armes. I també d'alcohol. Després han tornat entrar al camp bo i carregats. Un rus embriac ha començat a disparar salves amb el seu fusell, i els trets han despertat el sentit explosiu de la llibertat».

«L'Emili s'arrossega pel camp i ja no sap què cerca. Pensa confusament i tracta debades d'explicar-se el sentit d'aquell malson. Els mots reacció, compensació, li ballen pel cap, però no aclareixen res. Per a la massa ha arribat l'hora dels dos termes absoluts, bons i dolents: fam i abundància, vida i mort. Allò que ha triomfat només pot esser el revers de la moneda d'allò que ha estat vençut. La gent únicament pot tenir consciència del canvi si allà on hi havia sang dels uns hi ha ara sang dels altres; si els qui abusaren durant uns anys de llur domini són ara dominats amb el mateix abús».

Del total de més de 110.000 presoners que es calcula que foren morts a Mauthausen, 5.500 eren espanyols republicans companys de Joaquim Amat-Piniella. El govern austríac manté les instal·lacions, que poden visitar-se, com un monument o recordatori terrible d'allò que no hauria d'haver existit mai.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris