nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

Anar amb males companyies

Després d'arrossegar un enfilall de patiments, he terriblement arribat a la conclusió segura i ineluctable: no sembla pas recomanable viatjar amb la companyia d'aviació que mira d'unir, mal que bé, les Illes Balears entre si.

Fins i tot els habitants de la balear dita «major» ho hauran deduït per experiència pròpia, perquè una hora o altra "més aviat poc" han de posar els peus a la perifèria del nostre pèlag: o bé assuquí, a la menor perduda de dalt, o bé assullà, a les Pitiüses enforades de baix. Nosaltres, en canvi, els petits niells que rodejam «la major», som constantment cridats per l'imant centrípet de Mallorca. Per tant, ens veiem impel·lits a anar i venir amb una quotidianitat que, pel cap prim, mereix l'admiració general. El bot aeri l'hem de practicar una i altra vegada amb la freqüència de qui entra i surt del domicili cada dia. I doncs, és de la mà trèmula d'aquest sòlid coneixement "i si voleu, de la marca olímpica que ens fa fer la insularitat" que hem acabat per relacionar-nos amb la companyia aèria amb la mateixa redundància amb què ho fem amb el flequer que ens ven el pa cada matí, o amb la senyoreta circumspecta, un pèl massa mecànica, que ens cobra els queviures del super per anar tirant en la manutenció de taula.

Deia que el transportista aeri no sembla gens, o bonibé gens, recomanable com a companyia, perquè allò que no assegura mínimament és just açò: la companyia "i pagada a preu d'or! Una companyia que us demanqueja en dar-vos companyia, ni és companyia ni és res. De fet, hauria de ser tinguda, a tot estirar, per una mera companyia de cabòria, d'entelèquia pura: açò sí, d'enorme volada, i potser faig curt. Opinaria que, més aviat, sembla una organització per a la dissort, per a posar-nos el cor en vil "fins i tot escriuria enjòlit, si no tingués la certesa, ai, que el gabinet de comunicació de l'empresa ignora el significat del culte mot.

El cas és que els passatgers sentim enuig per un reiterat incident: les cancel·lacions de vols «per causes tècniques». No és ja que ens puguem sentir perjudicats perquè l'aparell es queda en terra i nosaltres, és clar, romanem capturats dins la ratera, no. La gravetat repatània, desagradabilíssima, és saber el sentit exacte de l'expressió «causes tècniques». Resulta que, a la companyia en qüestió, cada dos per tres se li espanyen els aparells. El fet, a mi, m'espaordeix cada vegada que em trob assegut "i cordat" dins aquesta mena d'aparells de mecànica sospitosa, plens de xacres, clots i bonys, que avui fan pana, demà es queden en terra. He perdut el recompte "i un bon punt la paciència també" de les vegades que la companyia ha al·legat avaria. I jo, clar, que som un ignorant en enginyeria aeronàutica, sent el més gran pànic inoculat dins les venes "incloses les artèries coronàries, no cal dir-ho. El diumenge dia 10 de juny, a la tarda, van cancel·lar l'IB 8492 de les 16'10 hores. En fer-me present a la terminal figurava ben clar i llampant als monitors. Però, heus aquí que, de cop i volta, enmig d'un mutisme punible i vergonyant, el seu anunci va desaparèixer de la pantalla per sempre més: plas! A partir d'aquí tot tortuoses hores, infinites hores d'espera anguniosa, martirial. La gent, amb la paciència trencada, s'arremolinà en un taulell, exigint informació i explicacions clares. El pobre jove, parapetat darrera el mostrador, sabia les coses fragmentàries que li comunicaven de dalt i per telèfon. Hagué de suportar la mala educació d'aquells que s'amaguen en les crisis per cridar i insultar com no s'atreveixen a fer-ho individualment. Però bé, el cas va ser que ens digueren que la companyia "maleïda tarda" tenia tres aparells parats i amb pana. En definitiva: a mi, la malaltia mecànica dels avions em va suposar tornar a casa amb vint-i-quatre hores de retard. Vint-i-quatre hores, que m'haurien permès d'anar a Amèrica i tornar! "si ja ho sé: no pas, però, amb els aparells de les panes recalcitrants. Aquesta setmana que havem deixat enrere, de bell nou s'han viscut cancel·lacions. No hi ha setmana que no n'hi hagi, Déu meu. A mi, la por de volar amb aquesta companyia que maneja uns avions, diríem, atrotinats, em té agafat pel coll, literalment. Una munió dantesca de temences ballen dins el meu cervell quan parteixen a enlairar-se amb la meva senzilla ossa a dins, fermada per la cintura a una mecànica que, vistes les reiterades panes que la pròpia companyia al·lega, sembla tan insegura. Al capdavall, hauré de fer meva la clàssica advertència de no anar pel món amb males companyies. Tots, en definitiva, hauríem de fer el mateix, perquè qui mal va, mal acaba.

Miquel Àngel Limón Pons

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris