nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

D'aquí a cent anys

Jaume Matas ha decidit plegar de la política de les Illes Balears, i des del Partit Popular s'han apressat a escampar encens. Que si és insubstituïble, que si amb la seva partida ens ha donat una lliçó de dignitat, etcètera. Tot són floretes. Escoltant segons qui, sembla que ens deixa Demòstenes. La cosa no tindria gaire importància, si no fos que maquillen la veritat. A partir dels elogis d'ara mateix, què en diran, d'ell, de Jaume Matas, d'aquí a cent anys? Un temps, quan únicament escrivien els erudits, la gent, la bona gent del poble, feia de no sentir els afalacs desmesurats que clergues, burots i poetes de la Cort dedicaven al cacic corresponent, i procurava transmetre'n de paraula, a les noves generacions, la dimensió exacta. D'altra manera, no ens hauria estat possible conèixer el Comte Mal o el Comte d'Espanya. En canvi, d'ençà que hi ha arxius de lletra, imatge i so a l'abast de tothom, el poderós té la possibilitat d'encarregar-se una biografia a mida de les seves ambicions. La història en dirà, d'ell, allò que ell vulgui que en digui. S'ho ha plantejat el senyor Matas? Ara per ara, no. Ara per ara únicament té al cap la possibilitat de començar una etapa nova a Amèrica, encara que sigui aixecant totxos en els solars del Bronx habitats per moixos antisistema. Però arribarà un dia, quan els diners li facin caramull, que mirarà cap enrere i voldrà reescriure els passatges més polèmics del seu pas per la política. Algú em pot argumentar que som catastrofista, perquè un home del pes del senyor Matas no pot dissimular l'emmascara així com així, i és ben segur que els historiadors en voldran saber la raó. Però, hem de permetre que siguin exclusivament els historiadors els qui en facin la dissecció? Quin remei. Tanmateix, jo no tinc gaire confiança en els historiadors en general. No és cert que el temps posi cadascú al seu lloc, i d'això ells en són sovint culpables. Hi ha historiadors de tota mena. Gent més decent que un Sant Crist, i d'altra amb barra suficient per a justificar, des de l'òptica constitucional, el Cop d'Estat del trenta-sis. Parlant d'aquesta època: personatges com Joan Estelrich o Llorenç Riber han superat amb bona nota el judici de la història. Això em fa ésser pessimista pel que fa a Matas. Si el Molt Honorable sap escollir la gent adient, la política no sols li haurà suposat el trampolí per a comprar-se un casal i aconseguir una feina ben pagada a Nova York, sinó que li haurà permès passar a la història local "cada vegada més local, tot cal dir-ho" com un modernitzador de la societat. Ara mateix elogien el seu pas per la política balear l'UGT "ai, si Ferretjans pogués aixecar la mà, on la deixaria caure, Llorenç Bravo!" i una pila d'intel·lectuals agraïts. A posta em demano, amb un cert neguit, què en diran, d'ell, d'aquí a cent anys, els encarregats de crear opinió, quan el rebuig social ja s'haurà apaivagat. Cent anys són un segle. I en un segle s'apaivaguen tots els clams. Doncs d'aquí a un segle, l'Ajuntament de Palma tindrà penques d'inaugurar un bust de Jaume Matas en reconeixement de tot allò de positiu que va fer per aquesta terra. Que ben igual a Cort governarà una batllessa manotes i situarà el bust davant d'una pizzeria com ha fet Catalina Cirer amb el de Rusiñol? I tant! Encara que la falta de sensibilitat municipal no afectarà el missatge polític. El clatell de bronze farà olor d'orenga, això sí; però els infants aprendran a associar en Jaumet de les Rambles amb una de les pàgines més brillants de la nostra història. Precisament escric aquest article per evitar-ho. I ho faig amb la humana pretensió de sumar la meva veu a les veus discordants que esperaran a les hemeroteques, els anys que faci falta, la mirada crítica d'un historiador independent. Seria força injust que la història recollís la imatge d'un Matas bondadós amb la seva terra i amb la ciutadania. El Molt Honorable Jaume Matas ha pensat, actuat i treballat contra el seu poble. No cal entrar en detalls, però hem de servar la memòria. Únicament ha fet una cosa positiva. Penedit dels seus anys en el poder, al final de la seva vida política i a punt de dir-nos «bye, bye», que m'embarco cap a Nova York, ha volgut aportar el seu gra d'arena a la consolidació d'un govern de centreesquerra. O així ho interpreto. En comptes d'alliberar els seus corelegionaris de Carlitos Delgado, enviant-lo a fer guàrdia a qualsevol estrella o constel·lació (l'Ossa Menor, per exemple), l'ha deixat de batlle de Calvià, més content que un rossinyol. És una notícia tan bona per als que apostem pel progrés com dolenta per als conservadors. Amb Carlitos Delgado erigit, com s'ha erigit, en portaveu de l'èpica conservadora, el Partit Popular no tornarà a guanyar unes eleccions ni amb els vots dels morts i dels vius, dels vius i dels morts, ni de què sé jo.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris