algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La complexitat preferible?

Amb el recentment lligat pacte entre les esquerres i Unió Mallorquina, el Partit Popular balear podrà espolsar l'armeria i treure'n una de les seves habituals armes o estratègies d'atac. Per començar, el mateix president Jaume Matas, en el seu comiat oficial i públic de la vida política i en el seu anunci de partida cap als Estats Units (God bless America, honestly), ja l'ha brandada amb la subtil envergadura argumentativa que li és habitual. L'estratègia consisteix a associar, sistemàticament, la complexitat a la confusió, el debat al conflicte, la diversitat al desconcert.

Naturalment, aquesta associació deliberada de conceptes no té cap altre objectiu que el d'anar minant tant com sigui possible qualsevol opció política (la de Zapatero al govern de Madrid, la del nou pacte de progrés a les Illes, la del segon Tripartit a Catalunya) que estigui basat en l'entesa entre unes forces i unes opcions ideològiques divergents. Davant de l'heterogeneïtat dels pactes, dels acords, dels projectes negociats i consensuats, el Partit Popular esgrimeix, orgullosament (però amb l'orgull de l'adolescent que no sap què fer amb tantes hormones) l'homogeneïtat del partit que, no només és ideològicament granític, sinó que a més funciona sense ni tan sols permetre les més mínimes discrepàncies internes.

Com és lògic, aquesta solidesa un punt autoritària i elemental és la gran virtut electoral del PP, perquè, contràriament al que pensaven alguns ingenus comprensibles i entranyables dels anys seixanta i setanta, en una democràcia la gent també és, majoritàriament, molt simple i poc reflexiva, peresosa i abúlica i covarda, i no hi ha res que la persuadeixi millor i d'una manera més definitiva que els missatges durs, directes i contundents, les idees sense matís ni doble fons i les actituds, la posició i els temperaments que, fins i tot en les situacions que ja en un principi es demostren molt complexes i delicades, es presenten poc subtils i gens pactistes i sí fortes i resoludes. Per dir-ho més gràficament: per sortir d'un hipotètic mal pas, la majoria de les persones, instintivament, sempre confiaran més en la bestialitat senzilla i descomunal d'un elefant que en l'astúcia discreta i furtiva d'una colla de guineus. I els és absolutament igual si aquest hipotètic mal pas ocorre dins una cristalleria.

No és per establir cap paral·lelisme perillós, desinformat i històricament esbiaixat, malsà i contraproduent, però (amb les diferències que pertoqui tenir en compte) aquesta contraposició entre el discurs en cru i sense esquerdes i el discurs que pretén recollir els matisos de moltes sensibilitats és el que ja es va establir, entre les dretes i les esquerres d'aleshores, durant els anys anteriors a l'esclat de la guerra civil, i el qual s'allargà durant els anys que durà el conflicte. I no és que la dreta d'aleshores no contingués diferents faccions i bàndols que fins i tot s'odiaven a mort i lluitaven entre ells, però ja fos per pragmatisme o ja fos perquè tendien naturalment a l'uniformisme i a la disciplina, foren més capaços d'imposar una sola línia de pensament i d'actuació. Les esquerres, en canvi, començaren discutint entre elles i després continuaren guerrejant entre elles i finalment acabaren essent derrotades i exterminades pels que eren els seus principals enemics.

Naturalment, aquests comportaments tan oposats no es deuen només a la capacitat d'uns "les dretes" per ser eficaços, pragmàtics i intel·ligents, i a la incapacitat irresoluble i quasi infantil d'uns altres "les esquerres" per evitar de muntar o de caure en continus i al·lucinants desgavells, sinó a uns determinats elements constitutius "tarannà, programa, actituds, objectius" de cada una de les ideologies. Per dir-ho tòpicament però comprensible, les dretes aposten per l'ordre abans que per la llibertat, i les esquerres temen més la injustícia que el descontrol i el desordre.

Transposat a la realitat política mallorquina, tampoc no sé ben bé què pot voler dir tot plegat, però el que és ben cert és que, o bé el pacte acabat de constituir (extraoficialment) troba una manera de gestionar i de presentar de manera positiva davant dels ciutadans la seva diversitat i les discrepàncies que en un futur ben segur que sorgiran, o oferiran als del Partit Popular balear un blanc tan enorme i tan fàcil que, més que obligar-los a treure la pols de la seva antiga armeria, els animaran a comprar-ne un parell de remeses més.

Déu, els jueus, el silenci
Quan el papa Ratzinger va visitar fa mesos molt llargs el camp d'extermini d'Auschwitz, per purgar els pecats comesos per l'Església catòlica i demanar disculpes pel seu silenci clamorós (que, si fóssim justos, es mereixeria un parell d'eternitats sofrint els turments més intolerables de l'infern per a tots els que, abans i després dels successos, han passat pel Vaticà), va formular a Déu una pregunta que va acabar acaparant la majoria de les portades dels diaris d'arreu del món. La pregunta, pura metafísica per a la premsa actual tan prosaica, era aquesta: «Per què, Déu, guardares silenci?» (davant la mort de tants milions de jueus, s'entén).

Bé, és una gran pregunta, és a dir, una pregunta de papa que a més és un expert erudit en teologia, una pregunta que permet a qui la formula de fer veure que està arravatadament dolgut, quan en realitat està fugint d'estudi. La cosa interessant de la pregunta, però, no és el papa ni l'Església catòlica, sinó els jueus que, quan senten parlar del silenci de Déu, es creuen la falòrnia, i es convencen que si milers i milers dels seus amics i dels seus familiars moriren és, únicament, perquè Déu va callar. La idea ja em va sorprendre quan va aparèixer la notícia papal, i si ara hi he tornat a pensar ha estat perquè, llegint A fil d'espasa, l'interessant llibre que Manuel Forcano ha escrit sobre les croades vistes des de la perspectiva dels jueus, he descobert que, en les cròniques que descriuen les penúries i els exterminis a què els hebreus foren sotmesos durant aquells segles per part tant dels cristians com dels àrabs (assassinats, repressió, conversions forçades, humiliacions públiques, violacions, robatoris), ja hi havia qui es preguntava el mateix: per què Déu callava, com era que no feia res, com era possible que permetés tanta sang i tantes atrocitats, per què, en definitiva, guardava silenci.

I jo no em puc estar de demanar-me com és possible que els jueus, una cultura tan potent, composada i forjada per uns individus tan savis i brillants, no s'hagin plantejat mai encara que el Déu que calla sempre és un Déu que no existeix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris