muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

Matas, ell

Jaume Matas se'n va com va arribar. Pensant que la política es definia per un nom. El seu. Sempre ha actuat igual. El 1996 va ser president després de trair Cristòfol Soler. Li havia assegurat fidelitat després d'acceptar ser conseller del seu nou Govern remodelat. Vint-i-quatre hores abans de presentar l'Executiu, un cop de palau, dirigit per Gabriel Cañellas, l'avortà. Soler dimití i com que Rosa Estaràs no volgué ser presidenta, Matas ho fou. Uns anys abans en el seu partit no el veien amb gaire bons ulls, quan Alexandre Forcades el féu conseller. El creien un «submarí» del PSOE, i amb tendències «perilloses» com per exemple ser soci de l'Obra Cultural Balear (eren els anys en què Cañellas decretà l'aniquilació de l'entitat). Després de trair Soler, per consolidar-se com a president no dubtà de trair Cañellas. La seva primera presidència va ser caòtica fruit de l'absència d'ideologia que el caracteritzava i, per tant, també era incapaç d'establir estratègies polítiques racionals. Imbuït de la convicció absoluta que el partit havia d'estar al seu servei, anà desfent-se de tots els que el molestaven. Convertí el PP en un polvorí. Que a punt va estar d'esclatar el 1999 quan perdé el Govern. Tanmateix, fidel sempre a l'única veritat absoluta: ell, maniobrà per consolidar el seu poder en el partit. Se n'anà a Madrid, de la mà del seu amic Eduardo Zaplana, i des d'allà deixà que els seus companys s'arreglassin com poguessin. El que importava era ell. La cúpula conservadora nacional vivia en el millor del cels possibles, ell n'era part i per tant què li importava el que passava aquí. El 2003 acceptà tornar. Els seus admiradors ho posen com a exemple de valentia: deixar el ministeri per intentar una missió que pareixia impossible. Però qualcú pot dubtar que no tenia l'assegurança feta, per si perdia? Tanmateix guanyà.

A partir de 2003 desplegà una frenètica activitat governamental. Mai un president no havia fet tant com ell. Imbuït de la convicció de ser depositari d'una mena de missió transcendental, la seva gestió no era tant pel seu partit ni pels ciutadans com per a ell mateix. El seus fidels transmetien el que el líder absoluta pretenia. No només governar sinó canviar les Balears, a pesar de les moltes protestes, i com a directa conseqüència no només guanyar les següents eleccions per majoria absoluta, que donava per descomptada, sinó obtenir un resultat històric. Tan li eren les crítiques o les crides a la moderació. Ni tan sols importaven les veus que dins el propi PP l'alertaven que s'estaven assumint riscs massa perillosos. Ell tenia una missió i la compliria. La gestió aclaparadora era la seva divisa. La «seva» gestió. Tothom feia el que ell deia. El paradigma és el metro de Palma, que el presentà amb Catalina Cirer i la batlessa feia cara d'haver sabut instants abans que a la ciutat que suposadament governava s'hi faria tal obra. I així per tot, amb tot i amb tothom. A punt va estar de sortir-li bé. L'escó perdut a Eivissa no va ser recuperat ni a Mallorca ni a Menorca "o sumar-ne un a cada illa, amb la qual cosa hagués estat, certament, una majoria absoluta històrica- per una misèria de vots. Però no. Es quedà amb 29 escons.

Un polític així, que ha fet de la seva carrera una progressió geomètrica per a ell mateix, se trobava la nit del 27 de maig davant d'allò que segurament més terror li feia. Davant d'ell mateix derrotat i, per primera vegada en 18 anys "d'ençà el 1989 quan Forcades el nomenà director general de la Conselleria d'Economia- sense ningú que no el pogués salvar. Davant la responsabilitat, per primer cop, de gestionar políticament allò més difícil: la derrota sense remissió possible perquè sabia que Maria Antònia Munar no el salvaria. Aleshores funcionà allò mateix que sempre ha funcionat esperonejant-lo al llarg de la seva carrera política: ell. Però ell... no ja en política. Així prengué la pitjor decisió possible i en el pitjor moment per al seu partit... però i a ell què?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris