algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

El darrer que tanqui la porta

És cert que els líders polítics que no assoleixen els objectius marcats han de dimitir perquè altres ho intentin. Així és la normalitat democràtica en llocs on la democràcia és normal. Aquí, no; i no serà l'abandonament del senyor Matas l'excepció que confirma la regla. Per començar, ell no dimiteix, fuig. I no fuig després de reconèixer el fracàs en la consecució dels objectius encomanats pel partit sinó amb el discurs d'haver guanyat i que l'àrbitre els robà el resultat en el darrer moment. En les democràcies normals, que dèiem, ningú no qüestiona les normes del joc després de perdre'l ni, tan sols, quan són tan injustes com les que concediren la presidència al senyor Bush gràcies a una dubtosa decisió del Tribunal Suprem. Aquesta és la diferència. Té raó la senyora Cirer quan plantejà que, si el motiu és el resultat electoral, ella hauria de ser la primera jubilada. No és aquest el motiu, de sobra ho sabem només que ha accelerat la fuita larvada des dels despatxos del Ministeri de Medi Ambient.

Només fa quatre anys, el candidat a la força, designat pel totpoderós Aznar i enviat a plantejar una batalla incòmoda i que tothom donada per perduda, ja tenia en ment que només hi havia una lliga política possible per a ell, l'estatal, i que posats a perdre el cul per camps de províncies el millor era abandonar i dedicar-se a activitats més rendibles i agraïdes. Com sempre, li sortí absolutament malament i guanyà les eleccions per majoria absoluta. La primera mitja part de la legislatura la passà amb domicili a Madrid. Qualsevol motiu era suficient per partir cap a la capital a respirar el glamour que aquí no trobava més que a cop de talonari públic: Douglas, Kournikova... o el príncep ucranià i la seva cort de cartró pedra. L'expectativa truncada el 14-M de tornar al Consell de Ministres li deixà clar que havia de batallar aquí per poder sortir-ne. Després, la compra d'un casal a l'alçada de les seves perilloses amistats el consolà del provincianisme del Consolat i aquesta alegria â"i la pressió dels seusâ" el retornaren als banys de masses per fires i firons. Això sí, aquesta vegada ja no mostrava cap il·lusió per fotografiar-se al costat de qualsevol que el saludàs, al contrari del que feia amb fruïció la legislatura que tastà la presidència gràcies a la fellonia comesa amb el president Soler. Un ministeri a Madrid marca caràcter, amistats i fotografies.
El final de la legislatura havia de ser una autopista de roses cap a l'èxit monumental del PP, que per això havia endeutat la comunitat en xifres desorbitades, fet el Consell de Formentera a mida i mantengut els cans amollats contra UM que tanta nosa els fa a l'hora d'assolir majories. Un èxit així era el millor camp per iniciar la retirada i gaudir de l'aconseguit. Com sempre, no tenia en compte el 50 per cent de la població, inclosos els fiscals que Cardenal ja no callava. El final ja el sabeu: amb prepotència i protecció de delinqüents aconseguí que l'esquerra recuperàs l'alè mentre es desinflava una part del seu potencial electorat i els seus tallaven el ponts als pactes. I ara fuig alliberat: el darrer que tanqui la porta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris