lluvia ligera
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

La doble tensió

Vaig escriure fa dues setmanes un article sobre el tuti i qui guanyava les eleccions. Com podeu suposar els qui em coneixeu, sobre el que jo volia escriure era realment sobre el tuti i els anys de la meva joventut, però vaig tenir por que el director del diari em digués que els lectors â"si és que encara en conserv capâ" ja n'estaven embafats, de tantes nostàlgies i de xovinisme de barri. Per aquest motiu vaig decidir posar-hi, a l'article, una mica de política i integrar-me, encara que només per un dia i parcialment, en aquest grup majoritari â"aquest sí que ho és, realment majoritariâ" d'articulistes que des de tots els diaris de la nostra Comunitat es dediquen a explicar fonamentalment com de malament va el nostre petit país i com ho són d'ineptes i corruptes els polítics. Quan vaig escriure l'article sobre el tuti i la política era una mica després de les eleccions i llavors es començava a parlar dels pactes. I pensant que estaria al dia, sobre pactes, ai, vaig escriure. Amb el cap calent per poder dir-hi la meva no vaig tenir en compte aquella sentència de Niels Bohr que advertí que fer una predicció és molt difícil i més si és de cara al futur. Així em vaig tirar a la plaça de bous i, sense encomanar-me ni a Déu ni al dimoni, vaig augurar públicament que UM finalment pactaria amb el PP. No era la meva predicció, no vos ho penseu, el resultat d'una intuïció â"jo, dissortadament, no en tenc, d'intuïcionsâ" sinó d'una anàlisi desencertada, feta amb bona intenció i des d'una òptica marxista. Des d'unes creences i des d'un pensament que diuen que, quan es tracta d'aliances entre grups socials distints, al final el criteri que s'imposa és els dels interessos. Tan segur estava de la meva profecia que m'hi vaig jugar un sopar amb un amic encara que jo sabia que ell jugava amb avantatges, ja que segurament tenia informació privilegiada. No diré el nom d'aquest amic, perquè no em semblaria elegant fer-ho en aquests dies en què es nomenen assessors, càrrec que m'agradaria i que és el meu sostre polític. Crec â"avui és dia 21 de junyâ" que a hores d'ara ja puc encomanar taula a Can Blau, per molt que el meu amic ben informat digui que vàrem parlar del Tristán. És hora també que demani disculpes als lectors del Diari de Balears. Vull dir-los, a més, que tenc clar que la culpa fou tota meva i no del senyor Marx. L'error que vaig cometre fou interpretar de manera restringida la paraula «interès» que empra Marx en el seus escrits i pensar, en conseqüència, que quan Marx l'escrivia es referia exclusivament a interessos econòmics. He de dir, tanmateix que encara que sembli mentida no vaig quedar del tot escalivat de la meva incursió en el terreny de la política local. Aquesta és la causa que avui hi torni i vulgui fer una analogia entre el dilema que es planteja al científic i al polític. Fou el gran T. S. Kuhn qui explicà que, en contra del que es diu, no hi ha a la Terra un pensament més dogmàtic que el científic. Un llibre de física o de química són cent vegades més autoritaris que un llibre sobre literatura o sobre art, per posar-ne dos exemples. Creure el que diuen aquests llibres és una condició «sine qua non» per ser un científic acadèmic i correcte. I, tanmateix, un científic que sap de cap a peus tota la doctrina física o química no destaca gaire. El científic que brilla i que aconsegueix premis com el Nobel és el que introdueix novetats i/o rectificacions en la doctrina canònica. Així viu el que es dedica a estudiar la mare natura en qualsevol de les seves branques: estudiant el dogma i, al mateix temps, provant camins per a modificar-lo. Viu, si és un científic vocacional, amb contínua tensió. Tensió entre el dogma i la innovació. Quan observ els nostres polítics sobretot en aquesta època d'eleccions i pactes, em fan pena. Tant aquells que estan a la cúpula del partit com els que estan en la base de la piràmide. Tots viuen en aquesta doble tensió. Els de baix perquè han de fer el que mana el partit i sabem, però, que no els és suficient aquesta obediència i aquest respecte al dogma polític. Necessiten, si volen progressar, aportar qualque novetat a l'ideari i a la pràctica del partit. Si ens referim als de dalt, un polític que vulgui passar a la història, com volen molts d'ells, necessita incorporar algunes modificacions a allò que el diaris, els mitjans de comunicació, o les estructures del partit esperen d'ell. Una altra casta de tensió, però tensió al cap i a la fi. Hi ha, tanmateix, una diferència entre els científics i els polítics. Si fracassen, els científics acostumen a tenir una segona oportunitat; els polítics, no.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris