nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

Una cançó «menorquina»: La nit de Sant Joan

L'any 1987 el musicòleg Xavier Moll i Camps va publicar un feix de
«Cançons Populars Menorquines», recollides pel seu avi Francesc Camps i Mercadal, (núm 7 de la col·lecció Capcer, que edita l'Institut Menorquí d'Estudis). L'estudi de Xavier Moll al conjunt de les peces editades i comentades me sembla interessantíssim. Ens hi assabenta que en «Francesc d'Albranca» les va anar escrivint de jovenet, durant els anys que estudiava Medicina a la Universitat de Barcelona (1873 i ss.), i que l'acte mateix de fixar-les per escrit era motivat «per satisfer sa dolça recordança (no diguem enyorança) de ma estimada pagesia». La situació de desarrelament marca, doncs, l'inici de les recerques folklòriques de l'il·lustre migjorner, però aquest sentiment "en part propi del romanticisme" és a la base de l'interès pel llegat de la cultura tradicional, pel «Tresor dels Avis», tal com titulà n'Andreu Ferrer Ginard els seus quaderns de recerca folklòrica.

Una de les seixanta cançons recollides és aquesta que diu així: «La nit de sant Joan és una nit molt alegre. / Son pare li està dient: - Joan, per què no t'alegres? /- Com me tenc d'alegrar jo si m'han pres sa meva prenda? / L'han portada lluny de mi perquè mos uis no la vegen. // Un dia jo vaig passar pes portal de casa seva: / ella es va posar a plorar; jo plorava molt més que ella...// La nit de sant Joan és una nit molt alegre».

Com és fàcil d'observar, es tracta d'un romanç curt, molt senzill, que presenta els trets més típics d'aquesta poesia narrativa tradicional.
Na Maria Jesús Martí Camps, també néta de Francesc d'Albranca, havia enregistrat amb la seva pròpia veu algunes de les cançons de l'avi, en un LP de 1979, titulat «Es Tresor d'Albranca» (Tonades i cançons antigues de Menorca), el qual avui deu ser mal de trobar; no m'explic com no se n'ha fet una nova edició en CD perquè el treball de na Maria Jesús continua tenint força interès. En aquest vinil podem escoltar una versió musicada del romanç esmentat. Hi sentim una ambientació de festa bulliciosa (posem que a un caragol de Santa Clara, amb el rerefons del tambor i el fabiol), que s'oposa molt bé amb la malenconia que embolcalla el jove enamorat, trist per no poder ser al costat de la seva «prenda».

El contrast entre el món exterior amb la bulla de la gent i el trist estat interior de l'individu resulta sentimentalment molt rendible i accentua el clarobscur de la vida. En aquest marc, el pare o la mare mostra preocupació per l'abatiment d'ànim del fill, que a més a més nom Joan. La qualcada ('cavalcada' o seguici de cavallers en l'ordre predeterminat) és defora, però la processó va per dedins. I la pregunta paterna denota una certa hipocresia: la resposta, per poc que hi pensi, el pare la sap. Són els pares els qui fan i desfan en matèria de festeigs oficials i de casoris. D'aquí l'amargor del retret: - Com me tenc d'alegrar jo si... , el qual recorda aquella altra cançó eivissenca: «Com voleu, germans, que canti / si el cor meu va atribolat? / Si no som el que solia, / en tenc fonament sobrat!». Qui, si no la decisió dels propis pares, s'ha emportat lluny de l'enamorat aquella prenda, sense la qual en Joanet no pot viure ni és feliç? Però, al cap i a la fi, aquesta llunyania és hiperbòlica; no cal caminar gaire per passar davant el portal de ca ella.

La interferència del món dels adults en els amors dels joves sempre ha estat font de conflicte i així ho ha recollit la història de la literatura. Així en obres clàssiques com la Tragicomedia de Calixto y Melibea de Fernando de Rojas, el Romeu i Julieta de William Shakespeare, Los amantes de Teruel, llegenda duita al teatre per Tirso de Molina, per Juan E. de Hartzenbusch i d'altres; o, en un pla més local, els amors impossibles d'hereu i hereva de llinatges nobles en sengles famílies ciutadellenques enemigues en la novel·la d'Àngel Ruiz i Pablo El final de una leyenda. Tanmateix, no cal mirar gaire enfora per trobar el mateix tema, així en l'encantament del Gorg d'Albranca, que recull el doctor Camps en el seu «Folklore menorquí. De la pagesia». La filla del rei de ses Coves Gardes, enamorada d'un jovencell d'una tribu enemiga és posada per son pare en el dilema d'optar per acatar la prohibició paterna o la mort. Tria l'amor i, ja és clar, la mort; però no una mort definitiva: romandrà al fons de les aigües del gorg fins que algú encerti a trobar la pedra que el rei va tirar en el moment que dipositava el cos de la seva filla dins una caixa. Qui, en llançar la pedra al gorg, pugui trencar l'encantament i ressuscitarà la princesa. No cal que hi aneu: hi ha tantes pedres pels camps dels entorns, que primer ompliríem el gorg de pedreny que no l'encertaríem. I, a més, tal com estan els nostres aqüífers, poc en queda ja del famós gorg! Ara bé, si qualque romàntic així i tot ho intenta, jo li recomanaria que ho faci per Sant Joan, que és només quan pot ser que l'insòlit es realitzi, i que s'empari en la màgia d'aquesta nit.

En Joan de la cançó menorquina és un personatge que viu el mal d'amor i el sent com un punxó, més terrible encara mentre la gernació va de festa. Colguen les gents amb alegria festes(...) "és la veu del nostre gran Ausiàs March en rol de masoquista- (...) e vaja jo los sepulcres cercant..., o bé quan, «perdut lo bé que posseïa», escriu amb altivesa mentre proclama la seva solitud i el seu orgull: «Jo són aquell qui·n lo temps de tempesta / quan les més gents festegen prop los focs / e pusc haver ab ells los propis jocs, / vaig sobre neu, descalç ab nua testa, / servint senyor qui jamés fon vassall / ne·l venc esment de fer mai homenatge, / en tot leig fet hagué lo cor salvatge, / solament diu que bon guardó no·m fall...» L'oposició semàntica entre l'alegria desbordada i el sentiment adolorit intensifica evidentment el dol del qui el viu en soledat, fent bona aquella dita que l'alegria compartida és molt més alegria i que la dolor compartida és manco dolor.

Tornant, per acabar, al nostre romanç santjoaner, direm que, a més a més de localitzar-lo a Menorca, Josep Romeu i Figures el situa també a les vegueries del Bergadà (a Bagà i a la Pobla de Lillet) i de Manresa. Les variants, si més no pel que fa a la lletra, són petites. Una mostra més de l'existència del fons cultural comú de la nació catalana.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris