algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Palestina en flames

Després de quaranta anys d'ocupació, una guerra civil: aquest és el tràgic resum de la història recent del poble palestí. La responsabilitat de la violència és sempre, en primer lloc, dels que la provoquen de manera directa. Si els palestins s'enfronten entre ells és perquè, del costat d'Al-Fatah i del costat de Hamàs, hi ha qui prem els gallets de les pistoles i hi ha qui calcula que pot sortir beneficiat de l'espiral de la sang. Tanmateix, seríem ben cecs si no veiéssim com les polítiques de la potència ocupant i dels seus aliats occidentals han alimentat la dinàmica de la guerra civil a Palestina.

Després del col·lapse, l'any 2000, del procés de pau d'Oslo, Israel, els Estats Units i Europa varen insistir sempre en la necessitat de la implantació de la democràcia a Palestina. L'any 2006 varen tenir lloc a Cisjordània i Gaza unes eleccions legislatives, unànimement reconegudes com a netes. El problema és que no va guanyar el partit que calculaven les potències que tant parlaven de democràcia. A les eleccions, per tant, li va seguir el boicot al govern de Hamàs sorgit de les urnes. La lliçó que rebia el poble palestí era diàfana: ens demanen democràcia però la democràcia no val si els resultats no són el que ells esperen.

La bipolarització creixent de la societat i les estructures de poder de Palestina entre Al-Fatah i Hamàs té molt a veure amb el rebuig a Hamàs i el suport a Al-Fatah per part d'Israel, Estats Units i Europa. Hamàs no va guanyar les eleccions per islamista (els coneixedors dels palestins afirmen que les va guanyar malgrat la seva ideologia islamista), sinó per desgastament d'una Al-Fatah enfangada en la corrupció i per ser percebuda per la població com el partit amb voluntat i capacitat de plantar cara a Israel. En aquest context, titllar Hamàs de força terrorista i donar suport a Al-Fatah equival a aprofundir en la bretxa que divideix la societat palestina. Suposa, a més a més, enfortir Hamàs, que cobra prestigi davant una població humiliada per la brutal ocupació israeliana, enfront d'una Al-Fatah que corre el perill de guanyar-se l'etiqueta de «col·laboracionista». Aquest escenari, unit a la cultura de la violència i la proliferació d'armes creades per l'ocupació, constitueix el clima perfecte per a l'enfrontament civil violent.

La política d'Israel i dels Estats Units (sumades a la patètica posició europea) és, a més d'injusta amb els palestins, d'una ceguesa colossal. Israel no pot aspirar a deixar Gaza aïllada, a mans de Hamàs, i negociar amb una Cisjordània regida per Al-Fatah. Qualsevol negociació que deixa de banda un actor potent que manté posicions més dures es troba abocada al fracàs. Continuant per aquest camí, Israel es trobarà, més prest o més tard, amb tot Palestina alçada en contra seu, abraçada a l'islamisme com a opció de reacció. Palestina es dessagnarà en el conflicte intern, però Israel es trobarà més lluny que mai de l'objectiu central que ha guiat la seva política des de la seva creació l'any 1948: la seva seguretat i la seva supervivència. No hi ha cap supremacia militar que faci possible que un petit estat de sis milions d'habitants, definit com a jueu i amb vocació occidental, sigui viable a la llarga envoltat per desenes de milions d'àrabs que el perceben com un enemic. Israel no hauria d'oblidar la frase del primer ministre assassinat Yitzak Rabin, que recordava que la pau no es fa amb els amics, sinó amb els enemics.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris