nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Un llibre de boxa

Hi ha llibres que pel títol o la portada ja sabem que són necessaris, perquè fan llum sobre algun aspecte desconegut o poc estudiat del passat. Jo els compro ulls clucs. La setmana passada vaig adquirir Historia del Circo, de Dominique Mauclair, una meravella. Aquesta, Combat a Mort, de Joaquim Roglan, un treball periodístic que reivindica la figura esportiva i humana dels boxejadors de Gràcia. D'aquests homes se'n va parlar força, els anys vint i trenta, arreu d'Europa. Pujaven al ring avalats per Àngel Artero "un gracienc que els feia d'entrenador i representant", i alguns d'ells aconseguiren títols continentals. Concretament Ros, Ferrand, Flix i Gironès. Els púgils d'Artero eren ídols populars. Tots eren guapos, forts i sacrificaven la joventut a un esport "treball, vida monacal, voluntat de superació, disciplina, etcètera", la qual cosa els convertia automàticament en models socials a seguir, cosa fàcil d'entendre si tenim en compte que totes aquestes virtuts formen part dels principis ètics de la societat republicana. A l'Europa dels anys vint i trenta, el boxejador que arribava amunt simbolitzava els valors racials o tribals. I cada govern en feia una lectura, d'aquestes virtuts, segons la seva ideologia. Tanmateix, allò que és Max Schmeling per als alemanys, ho és Primo Carnera per als italians, Paulino Uzcudun per al basquisme i l'Espanya republicana, i Joe Louis per a l'Amèrica negra. La boxa, ara tan desacreditada, a Catalunya portava implícits aires de modernitat. Les revistes més valorades per la intel·lectualitat i la gent guapa en parlaven. I els joves periodistes amb un prestigi consolidat "com és el cas de Sagarra, Sentís, Planas o Irene Polo", establien vincles entre el món de la boxa i el literari a través d'articles o d'entrevistes. L'enfrontament entre Gironès i Freddie Miller, amb el mundial en joc, va permetre a la Generalitat presentar Gironès com el símbol triomfant d'un catalanisme compromès amb l'esforç. Ho explica Roglan. El combat va tenir lloc el 17 de febrer de 1935, i l'únic que jo puc afegir de collita pròpia és que foren molts els mallorquins que embarcaren cap a Barcelona perquè no s'ho volien perdre. Aleshores, a Mallorca teníem un campió indiscutible arreu del món, Gori Vidal. I el menorquí Maciste "Josep Pons, un gegant", estava federat a Catalunya a través del Boxing Club de la Barceloneta. Però tornem a la gent de Gràcia, de la qual ens parla Roglan. La que hem pogut conèixer a través de les novel·les de Juan Marsé o de Vázquez Montalbán, els dos millors cronistes de la Barcelona popular. Artero era un mestre de les relacions públiques i fins i tot del glamour, tot i que vista la boxa amb mentalitat actual sembla improcedent que se'n pugui parlar, de glamour. Doncs, sí, n'hi havia entre les quatre cordes. I tant! La gent d'Artero a la platja, la gent d'Artero entrenant a la muntanya. Tots els boxejadors d'Artero interessaven a l'opinió pública. Però, sobretot, Gironès, l'anomenat Crac de Gràcia. Quan les tropes de Franco entraren a Barcelona, el febrer de 1939, tingueren un interès especial a desacreditar aquells mites. Era una manera d'esmicolar la memòria sentimental, la més duradora. Gironès i Flix foren acusats d'ésser uns assassins al servei dels txequistes, cosa que era mentida com s'ha pogut demostrar . Els serveis de propaganda de Franco divulgaven les mentides més inversemblants. Pemán va ordir, amb finalitats propagandístiques, aquella història d'un Manolete que es negava a torejar mentre onegés a la plaça de Mèxic la bandera republicana, i encara ara, seixanta anys després de la mort del torero, aquesta bola forma part de la seva biografia. Segons ens conta Roglan, qualsevol falòrnia era admesa si servia per a embrutar el bon nom dels boxejadors de Gràcia. Era una manera d'embrutar els símbols del republicanisme català. Àngel Artero va ésser bàrbarament torturat i va estar empresonat una pila d'anys. Però tots els seus patiments no són res en comparació amb els dels seus campions. Víctor Ferrand (pes mosca) va exiliar-se a França i no se n'ha sabut res més. Francesc Ros (pes wèlter) va desaparèixer a un camp de concentració. Carles Flix (pes gall) va ésser afusellat al Camp de la Bóta. Josep Gironès (pes ploma) es va exiliar a Mèxic i hi va morir, l'any 1982, en la solitud més estricta. Un altre pupil d'Artero, Llorenç Vitrià (pes gall), que havia assolit el campionat d'Espanya, moriria a Alemanya, a un camp d'extermini. Franco va sortir-se'n amb la seva. Per a ell era tan important arrabassar Gironès del cor de la gent senzilla, com expulsar Pompeu Fabra de les universitats. No sols va prohibir una llengua i una cultura, sinó que en va esclafar tots els exponents de la memòria, fins i tot els més subtils, els que s'enfortien a les converses de cafè i de barberia i alimentaven els somnis. El mal que ens va fer potser sigui irremediable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris