algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Quadern de viatge

Diumenge, 10.- Podria semblar que la gastronòmica és, d'entre totes les literatures de curs legal, la més nutritiva, d'igual manera que la de viatges és la més fatigosa, la de polítiques, la més monòtona, o la de filosofies, exceptuant la de ciències exactes, la més rigorosa. Així deu ser, si així ho sembla. Parlar de vins i de viandes, de les seves excel·lències, olfactives i gustatives, àdhuc visuals, ara que alguns cuiners, per les seves composicions estètiques, són les estrelles plàstiques de les fires d'art contemporani, parlar de la riquesa culinària de les múltiples cultures i regions on es ret culte als plaers de la taula, que poden ser preludi d'altres delícies igualment grates, a la pell i al paladar, de les receptes que combinen, sàviament, els millors ingredients i les espècies més oloroses, el punt just de cocció que la mà, hàbil i precisa, de les cuineres els dóna, ha de tenir no poques compensacions, d'entre les quals la voluptuosa satisfacció física no ha de ser l'única, però sí la més notable, malgrat la injusta tendència a l'augment, i a l'acumulació, de massa corporal, amb la qual tan grat exercici de mandíbules castiga. Aquesta, i no una altra, és la causa a la qual cal atribuir la meva constant, i poc confessada, temptació: abandonar la distracció de qualsevol altra experiència literària, poètica o narrativa, de qualsevol altre treball d'escriptura, per concentrar-me, en cos i ànima, en la recerca, i el tast, dels plats i dels vins més plaents, tant al cos, com a l'esperit, i la seva posterior descripció, per a coneixement general de lectors de gustos refinats. Oposar, al tedi d'especular sobre possibles pactes polítics postelectorals que, tanmateix, escapen a la meva intel·ligència, àdhuc a la comprensió de les parts negociadores, la concreció d'un magnífic guisat, la realitat d'una balsàmica holanda, envellida en bótes de roure francès, l'etèria efervescència d'un xampany rosat, procedent dels costers que circumden Épernay, són exercicis de dimensions dissemblants, de tan allunyades com són les satisfaccions que procuren, que tota comparació mereix el càstig de la pèrdua del sentit del gust als blasfems i als ignorants que les confonen.

Dilluns, 11.- L'avarícia a retre admiracions precipitades, l'estalvi prudent de consideracions afectives envers algunes persones, ens allibera de no poques decepcions i desenganys. Tendim, els lectors temeraris, a concedir a les persones que han escrit els nostres llibres preferits els beneficis que només hauríem d'atorgar, fredament, als autors i a les seves escriptures. Un bon escriptor pot ser una persona excel·lent, de sentiments nobles, o, ben a l'inrevés, ser posseïdor de qualitats humanes tèrboles, obscures, discutibles o, si més no, d'actituds contràries a les que nosaltres valoram o defensam. Atès, però, que totes les combinacions entre caràcter i professió són possibles, i atesa la ignorància que sovint tenim sobre la biografia íntima dels autors als quals retem culte literari, pot passar que persones que a la seva vida personal han mantingut posicions ideològiques injustes, o errades, hagin construït una obra literària de dimensions i propietats qualitatives no gens comunes. Un exemple singular fóra el de Louis-Ferdinand Céline, que mantingué una posició, respecte del nazisme i de l'ocupació alemanya, si més no poc transparent, quan no col·laboracionista, i, això no obstant, fou l'autor d'algunes de les millors novel·les del segle vint.

És en aquesta línia de voler ser campana i campaner, en dos campanars alhora, que un respectable poeta de Catalunya que escriu en català, recentment elevat als altars de la santedat poètica, necessitada com està l'església literària oficial del principat d'un santoral de perfecció, cortesia i docilitat, car el martiri ja no és, per innecessari, mèrit de concurs, mentre calculava les estructures de la casa de misericòrdia, era seduït per l'encant personal de l'anterior rellogat del palau de la Moncloa, un home baix d'estatura, però de molt altes revelacions patriòtiques, procedent de l'altiplà profund, tocat per la temptació de governar després de jubilat, temptació a la qual ha pogut lliurar-se, era, doncs, nostre mestre calculador, captivat per tal de construir, juntament amb escriptors d'altres regions perifèriques, tots de poc fiar, com ara el del País Basc, de mediocre aportació a les lletres i llarga tradició en l'ofici d'assoldat del poder dretà, una de les estrofes que haurien de posar lletra a la música militar de la «Marcha Granadera», també coneguda com «Marcha Real Española», atesa la circumstància que és l'himne de l'estat espanyol. Tot i assumir que l'home viu en permanent contradicció, i els poetes no són una anomalia, i que la vellesa ens fa vulnerables, víctimes propícies de l'afalac, i d'una progressiva pèrdua de memòria i de seny, sembla mala d'explicar aquesta duplicitat d'interessos nacionals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris