cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

L'espectacle més gran del món va ser al Santiago Bernabéu

Tot estava preparat per a la festa. De fet, feia una setmana que Madrid era una festa. Ja ho havia celebrat el president Calderón feia set dies, però quedava un partit i el Mallorca no ho tenia «regalador».

Haver estat al Santiago Bernabeu el dia que el Reial Madrid se juga la Lliga és un privilegi. La parafernàlia era d'allò més espectacular: espectadors que esperen durant quatre hores defora de l'estadi per veure passar fugaçment un autocar amb els jugadors, policia, més policia, molta més policia, cans, cavalls, helicòpters, banderes espanyoles, més banderes espanyoles. Moltes més banderes espanyoles, banderes amb l'àguila franquista, periodistes venguts d'arreu del món, un estadi que treia fum, una afició entregadíssima, entrades de 700 a la revenda, personalitats i famosos d'arreu... En definitiva, l'espectacle més gran del món, al camp on es dirigien totes les mirades del món.

El dia havia estat trist per als seguidors del Nàstic, el Celta i la Reial Societat, però seria feliç per als madridistes.

Durant tot el partit havien patit. El gol del Mallorca va deixar muts els aficionats, que només varen reaccionar amb els gols d'un Madrid campió. Els olé, olé, es devien sentir des de Barcelona i la tangana arribà. És una pena que els nervis aflorassin, però això és el futbol. La Cibeles ja patia mentre els jugadors encara eren al terreny de joc.

El futbol és un espectacle, el futbol és un circ i potser ahir era el més semblant al circ romà. Els gladiadors es batien a la gespa, mentre el públic volia més sang. La sang no arribà, però, perquè el Mallorca renuncià inexplicablement a l'atac. I després arribà els «Barça cabrón saluda al campeón», «Así, así, así gana el Madrid», «Que viva España», etc.

En realitat el Madrid, com ho havia fet tota la Lliga, no va fer un gran partit. Només es va despertar en els darrers minuts, però es despertà.

I ja ho veuen, un mallorquinista i barcelonista al Santiago Bernabeu, fent una crònica i contant com el Madrid guanyava la Lliga. De fet, mentre escric aquest article tenc davant meu 90.000 embogits pel seu equip. Quasi quasi, no sent ni les meves idees! Madrid és una festa i no em penedesc d'haver-la viscudas.

L'àrbitre acaba d'assenyalar el final del partit, música a tota, s'apaguen els llums de l'estadi i tothom tornar boig. «Juntos hemos podiddo. Gracias y felicidades», deien totes els marcadors, mentre s'aixeca un globus d'aire. Es notava que el Madrid feia anys que no celebrava res i aquí ho tenien: a la fi havien tornat a guanyar la Lliga. Tenien una sintonia preparada, música, llums, plàstics, un mosaic, un espectacle amb banderes blanques al terreny de lloc i el Mallorca no va fer que la festa tornàs funeral.

Només estaven tristos els periodistes catalans; la resta era felicitat i satisfacció. Durant tot el partit els marcadors semblava que no funcionaven perquè no havien anunciat cap dels gols del FC Barcelona, però per a la festa sí que varen funcionar. Beckham va demostrar ser el que és: un senyor. Era el seu darrer partit, però va jugar, va lluitar, es va lesionar i va celebrar la victòria -sense na Victòria- coix, però no per això va deixar de córrer a dalt i a baix.

En realitat celebraven el 30è Campionat de Lliga aconseguit pel Madrid, que no és poca cosa. I quan veus la infraestructura de l'equip, l'estadi i el seu funcionament ets conscient que, encara que ni de lluny sigui el teu, estàs davant un dels equips millors del món. I el Mallorca? Va fugir més aviat que de pressa i ja pensa en la temporada que ve.

A mi el Mallorca em va deixar un molt bon gust de boca, però sens dubte, tot i que no estava gens feliç, em qued amb l'espectacularitat d'un club organitzat que sap fer i viure una festa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris