algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

Arriba Sant Joan, la nit del solstici

Entram avui en la setmana de Sant Joan, és a dir, en la nit del solstici. En la rotació astronòmica que fa la terra en el curs d'un any, Sant Joan és el contrapunt de la nit de Nadal: l'extrem oposat una de l'altra. Encara que en totes dues nits ens hi trobam la posició de solstici, la realitat és que, en la primera, hi tenim el solstici d'estiu, açò és, la nit més curta, més llampegadissa. I en la segona, el seu contrari: vull dir el solstici d'hivern, o la nit més llarga, la més semblant a l'obscuritat eviterna de la mort.

Ben segur que us n'heu adonat, un moment o altre, per experiència pròpia. La nit de Sant Joan se'ns projecta, més bé, com una nit de rauxa, de cucanya completa, d'ocupació de l'espai públic i d'irrupció de la calor. És una nit atiada per la galanesa màgica i eròtica, per la cridòria, per l'amistat fàcil, val a dir que un poc etílica i firaire. És, per resumir-ho amb un mot precís, una nit funàmbula. A Menorca, no cal ni dir-ho, és talment així de superlatiu com la descric. Ho arriscam tot, o gairebé. I l'ordre social rígid, sovint feixuguíssim, es veu trastocat notòriament. Hi ha un grau de transgressió permesa, ni que sigui per unes hores, que seria inadmissible a l'hivern. Així que ens situam en el jorn de Sant Joan, l'existència purament biològica de l'espècie humana es torna desimbolta de les normes, i fa tremolar les etiquetes i les formalitats del moralisme carrincló. Com ha cantat Joan Manuel Serrat, la nit de Sant Joan «el noble y el villano, el prohombre y el gusano bailan y se dan la mano sin importarles la facha».

La nit de Nadal, en canvi, resta dominada per la reclusió general, per una escassa sociabilitat enllà de l'àmbit domèstic clos i privat. És el temps en què el fred climàtic se'ns ve a sobre i, per açò mateix, ens fa esquius, prudents tal volta, previsors, una mica prou gasius. Si la nit de Sant Joan és l'hora de la collita del blat, com a símbol de la subsistència primària, i més tost atàvica, de l'ésser humà, la nit del solstici d'hivern, una qualsevol perspectiva de vida no passa encara de ser una llavor suara enterrada després de les sembres portades a terme durant la tardor. O sigui, no és res més que un cúmul d'esperances, fins i tot de rogatives al cel. És, en efecte, el temps de resar, d'aixoplugar-nos, i en el qual temps ens sutge el deliri d'acumular provisions. Vindrà, però, la porta de l'estiu, i en la nit més curta cremarem totes aquestes provisions "i prevencions!" de l'hivern. Ens adonarem que, al capdavall, havíem desat foteses als nostres armaris, i ara, dins l'estela optimista i lluminosa de Sant Joan, ens desempallegarem de totes, una per una. Les llençarem al foc de les fogueres de mitjanit. Nit de foc purificador, que ens descarrega de les espatlles tota mena de prejudicis. O dit amb altres paraules: que ens allibera de les cotilles opressores que ens tenien tallat l'alè. Ara: el contrast entre la nit de Nadal i la nit de Sant Joan no impedeix que, en la cultura mediterrània, hi puguem copsar un denominador comú. Com han remarcat alguns antropòlegs socials, el nostre calendari festiu més pregon, i alhora el més entusiasta i secular, és bàsicament solar, és a dir, regit en funció del sol. Vull dir que ve determinat pel curs que fa el sol per la nostra galàxia misteriosa i inextricable. Segons els tombs que el sol dóna en el firmament, així queda condicionat el cicle vital, en especial el nostre cicle festiu. En canvi, la tradició judeocristiana està inspirada per les llunes: és, idò, una tradició lunar. Ja sabeu que la Setmana Santa sempre s'escaurà, indefectiblement, en el cinquè pleniluni de l'any, i, per tant, tot el cicle anual anterior i posterior en quedarà condicionant per aquest ple de lluna. No en dubteu pas. Personalment, em sent un mediterrani recalcitrant perquè som, de bon de veres, un ésser expansiu, aferrat a la llum i contrari a les tenebres d'una qualsevol idiosincràsia hivernal. Som, en una paraula, un tipus solar. I avui, és clar, és la meva nit dolça, curta, diàfana, presidida per un sol que balla en l'horitzó per recordar-nos que som éssers que provenim de la llum i de l'aigua, i no, necessàriament, del pecat i de la fosca com ens ha fet creure una certa vella mentalitat lunar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris