nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

El mite de la Transició

Divendres passat es compliren trenta anys de les primeres eleccions democràtiques. Entre les commemoracions se colaren no poques opinions sobre com és de trist que s'hagin perdut els valors que suposadament haurien animat aquells anys de la Transició. Són en part laments interessats que provenen de la dreta i que, per comparació amb la situació actual, pretenen fer quallar la idea que Zapatero ha acabat amb «l'esperit del consens» de la Transició democràtica. Sibil·linament se'ns vol fer creure que en aquells anys els partits tot ho pactaven, que hi havia senyoriu, bon rotllo, que no existien ganivetades... Tot és una pura mentida. Mai no existí aquest «esperit».

La Transició s'inicià abans de la mort del dictador i acabà "estrictament" amb la Constitució (1978), si bé políticament se pot allargar fins a la victòria socialista de Felipe González (1982) i, encara més, fins a la posada en marxa de tota l'Espanya autonòmica (1983). No debades les autonomies foren la clau diferenciadora de l'estructura del nou estat en relació al dictatorial, perquè s'hagués pogut tenir democràcia en un estat centralista i no va ser així. Per tant, se pot entendre perfectament que la Transició se produeix entre uns marges una mica difuminats però que són els de 1973-1974 en el seu inici i 1982-1983 en el seu final. Doncs bé, durant aquests anys si quelcom no existí fou tot això de l'esperit de concòrdia en la vida política que ara tants lamenten que no existeixi.

És ver que s'assoliren pactes estructurals, com la mateixa Constitució o bé amb els anteriors Pactes de la Moncloa. Sí, però és que, primer, la Carta Magna era una necessitat per a tothom perquè, clar, sense ella no hi havia democràcia. Tots els demòcrates la volien. Ara, pretendre fer creure que tothom l'acceptà tan content, entre flors i violes, és pervers. Mai no existí tanta unanimitat. La lluita a l'hora de redactar-la va ser aferrissada. Com ara i com sempre entre els partits polítics. La diferència és que aleshores el país vivia en una situació d'excepcionalitat política la qual explica, i només això, la necessitat de consensuar els mínims. Es tractava de pura supervivència. Igual passà amb els Pactes de la Moncloa (octubre 1977) que foren, en síntesi, un acord entre govern, partits, sindicats i patronals, aprovat per les Corts, per intentar redreçar la desastrosa situació econòmica.

Consens? Sí, però novament per simple necessitat de supervivència del país el qual, entre d'altres característiques econòmiques, patia una pèrdua de 100 milions de dòlars diaris de reserves, tenia un deute exterior de 14.000 milions de dòlars, la inflació que el 1976 era del 20% passà a mitjan 1977 al 44%!, existien quasi un milió de treballadors en atur dels quals només un terç rebien subsidi... El país, en fi, era a punt de fer fallida. Consens? Sí, a sobreviure. Ah, i per cert, AP (l'actual PP) no els firmà en la seva totalitat, a aquells pactes. Així que sentir a dir ara des de la dreta que aquell «esperit» de la Transició és un model de convivència que s'ha perdut... en fi: més val no ser cruels a l'hora de recordar.

Tanta de concòrdia hi devia haver entre els partits polítics, aquells anys, que el majoritari, UCD, va ser objecte d'una campanya creixent de descrèdit i erosió "amb trànsfugues inclosos" per part del PSOE, la qual al capdavall, juntament amb la guerra interna ferotge i salvatge, a més de per la ineptitud política del seu presumpte líder, Adolfo Suárez, el feren desaparèixer.

Això per no entrar en acusacions de terrorisme d'Estat de l'oposició a la UCD, insults de tota mena del PCE al PSOE... en fi: un simple mite inventat a posteriori, això de la «concòrdia» de la Transició. Mai no va existir excepte en allò que era qüestió de simple supervivència i que sortosament ja no patim. La resta, la lluita entre partits, era com és avui en dia. Dura i sovint despietada.

Com sempre i pertot. Normal.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris