nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Orgull i autoestima

En un dia de glòria com el d'ahir, passant una calorada a un Cort estibat d'emoció per la proclamació de la socialista Aina Calvo, em passà una cosa estranya: em vengué al cap la melodia Pompa i circumstància d'Elgar. Ja defora, sota el cel de juny de Palma, em vengueren antigues imatges. Aquesta melodia s'interpretà repetides vegades a Londres el setembre del 1940, mentre els caces britànics Spitfire, en senyal de victòria, sobrevolaven altius i orgullosos la bombardejada ciutat, ja alliberada dels atacs ferotges de dos mil avions de combat nazis durant dos mesos. I ara per què he de pensar en un Spitfire en comptes dels projectes que ha de desenvolupar l'equip de govern de la Palma progressista?, me demanava. De sobte ho vaig comprendre: els pilots dels Spitfire eren els fills de papà de la dreta democràtica britànica. Aquell estiu del 40, la crema d'Anglaterra, els col·legials d'Oxford i Cambridge, els fills de Shakespeare i de Keats, es deixaren matar a centenars entre els niguls del Canal en defensa del principi que volien destruir els nazis: la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. I també en nom d'un compromís: protegir el seu poble fins a les darreres conseqüències i donar la cara per ell en les hores més difícils. Els nazis haurien acollit amb els braços oberts aquells niñatos, els consideraven aris com ells, i a més de bona casa capaç de domar i enganyar ecabrum. Però la dreta democràtica britànica defensà els dèbils i els donà confiança en si mateixos, conscient d'on tenia el cor i l'autoestima. Churchill digué: «Mai tants han degut tant a tan pocs».

Els mateixos avions i pilots nazis havien tingut molta més sort a Espanya pocs anys abans. L'esquerra espanyola no tenia una dreta democràtica culta, valenta i amb recursos disposada a lluitar al seu costat en l'afany d'edificar un poble lliure. L'aviació nazi de Von Richtofen convertí impunement els nins de Gernika i Durango en bolles de foc, i capolà l'Exèrcit Popular a l'Ebre amb bombardeigs de saturació.

I en un dia de glòria com el d'ahir vaig comprendre que només surten endavant els pobles que tenen una dreta nacionalista democràtica, unida a les capes populars com carn i ungla, capaç de mostrar les dents als que intenten imposar ideologies foranes amb l'objectiu d'engolir el territori per fer-hi grans negociarros alhora que maten llengua i personalitat pròpies per dominar la gent senzilla. I tornant cap al diari, amb la melodia d'Elgar al cap, per um moment vaig imaginar un Spitfire pilotat per Maria Antònia Munar. Aquell caça duia tres metralladores de 12 mil·límetres de boca a cada ala, capaç de foragitar tot l'estol de negra extrema dreta que durant aquests darrers anys ha intentat convertir Mallorca en un apèndix del Madrid de la pilotada a força d'atacar amb acarnissament de llops a tothom que s'oposava als seus interessos d'hegemonia econòmica i majoria absoluta política.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris