muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Mallorquinisme assedegat

Ja està fet. A l'Ajuntament de Palma, Unió Mallorquina ha pactat amb les esquerres i permet que Aina Calvo, el revulsiu dels socialistes en les passades eleccions, substitueixi Catalina Cirer i es converteixi en la nova alcaldessa de la ciutat. Això vol dir que, probablement, també al Govern Balear i als diferents Consells insulars, el Partit Popular acabarà perdent a la fi el poder i la cadira. Molt bé. Enhorabona. Són molts els electors que no votaren el PP que estan tan absolutament eufòrics que, si els deixessin o tinguessin prou diners, farien una comanda perquè els enviessin tota una flota de camions plens de caixes de xampany caríssim.

Si l'elector eufòric va votar socialista, jo el puc entendre perfectament: la seva opció ha augmentat el nombre de vots, l'alcaldessa de la capital serà del seu partit i, en general, tindran càrrecs suficients per satisfer molta demanda interna de cadira i de poder. De la mateixa manera, si l'elector eufòric va votar Unió Mallorquina, em sembla també molt lògic que no sàpiga què fer-ne amb tanta alegria: tenen la paella pel mànec, durant setmanes han acaparat totes les portades de tots els diaris insulars i fins i tot d'alguns d'estatals, i aconseguiran (per una via perfectament legítima, no cal dir-ho) molt més poder del que, per vots i percentatges, els pertocaria en un primer moment. Enhorabona a tots dos i, si pot ser, que reservin un culet de xampany d'un parell de botelles i els guardin en fresc: pel que ens pugui passar als que tenim la gola seca.

Ara bé, si l'elector eufòric va votar el Bloc, potser convé que s'ho faci mirar. Tampoc no és que s'hagi d'amargar pels seus lamentables resultats ni que s'hagi de posar a tremolar de paranoia perquè serà el tercer en discòrdia en uns governs on ho tindrà bastant complicat per fer sentir la seva veu: això és la política i això és la democràcia, i si ets bo, t'espaviles amb el que tens, i si no ho ets, et retires.

La cosa és que, havent vist la campanya electoral que va fer el PSOE a Palma, almenys un sector del Bloc -el més nacionalista, el més mallorquinista- té raons més que suficients per preocupar-se. La majoria dels cartells electorals que demanaven el vot per a la candidatura de Calvo ho feien en castellà, igual que la majoria de les intervencions que féu la mateixa candidata en els mítings centrals de la campanya foren també en aquesta mateixa llengua. Ni que Don Miguel de Cervantes li hagués dirigit la campanya o li hagués preparat tots els discursos... Si aquesta és la sensibilitat nacional dels socialistes mallorquins, la qual cosa no és descartable, tenint en compte el federalisme maquiavèl·lic de Zapatero i el catalanisme fantasmal (de tan tènue) de què fa gala tediosament el PSC, la situació estarà nacionalment tan magra com amb el Partit Popular al capdavant de l'Ajuntament.

O potser una mica més i tot: perquè mentre els del PP s'esforcen a fer una gran ganyota per mostrar, amenaçadors, les dents, els del PSOE procuren somriure per amagar-les. La història recent ens ha ensenyat, però, que tant els uns com els altres solen tenir-les igual d'afilades. I que mossegar els apassiona a tots dos per igual. I que -i això és el més fotut- a nosaltres ens és més fàcil defensar-nos quan veiem clarament que ens ataquen amb virulència i de cara, que quan ens pensem que, si se'ns acosten per l'esquena, només és perquè, tan simpàtics, tan amables, ens volen saludar.

Pragmatismes, sacrificis Algú em retraurà que, si el PSOE de Palma va fer la campanya bàsicament en llengua castellana, és perquè sabien que era l'única manera de captar els vots d'uns determinats electors -immigrants peninsulars o llatinoamericans més o menys recents per als quals Mallorca és més una oficina de treball que un país o una terra amb passat i personalitat i un futur propi. Uns electors que, si no voten els socialistes, acaben votant sempre i automàticament el Partit Popular. D'acord. Potser les coses són així i durant la campanya es mostren unes idees i durant la legislatura aquestes idees es matisen i complementen amb altres; per tant, esperarem a veure cap on van els primers trets i, després, ja jutjarem i criticarem. O dedicarem una ovació a qui se la mereixi.

En qualsevol cas, aquest és un dels primers assumptes espinosos que ha de provar de solucionar qualsevol partit o persona que, en un territori concret, està políticament en minoria, com els passa a les esquerres, als ecologistes i als nacionalistes a les Illes Balears: aquest assumpte tan espinós és com gestionar el pragmatisme. Quina línia primíssima separa l'astúcia política de la traïció als propis ideals i les pròpies conviccions constitutives? Què és allò que distingeix l'ambivalència calculada i eficaç del sacrifici estèril o la venda suïcida de tot el que creus a canvi d'una mica de poder? Com saber ser astut i majoritàriament persuasiu sense ser mentider i covard?

Aquest és potser un dels errors més greus i finalment més devastadors que va cometre el primer Pacte de Progrés i, sobretot, algunes associacions i personalitats que en teoria n'havien de ser afins i que a pesar d'això l'acabaren criticant amb furibúndia. Un dels casos més flagrants fou la protesta que varen muntar els ecologistes del GOB davant del Consolat de Mar poques setmanes abans de les eleccions en què Jaume Matas recuperà la majoria absoluta. Els del GOB protestaren perquè, segons ells, el Pacte de Progrés no practicava unes polítiques prou fermes en la qüestió ecològica. Volien fermesa? Doncs, al cap de poc, aconseguiren el que volien. Polítiques fermes a rompre: la fermesa del ciment.

Un altre cas flagrant fou el de certs intel·lectuals (he, he, he) que, des de la seva torre de vori polidíssima però molt covarda, criticaren que els dirigents del Pacte no van fer prou feina per nacionalitzar el país. I, com si estiguessin en possessió de la solució a tots els mals, des de la intransigència els criticaren i en feren burla i els escarniren (com potser he fet jo mateix en la primera part d'aquest article). També aquests aconseguiren finalment allò que volien: el país ben nacionalitzat. Nacionalitzat espanyol, això sí.

Així doncs, l'objectiu principal per al nou Pacte i per a aquells que, des de les tribunes públiques o les associacions afins, els donen suport, consisteix a saber ser, a la vegada, pragmàtic i coherent amb el propi ideari. Exigent amb els que manen, però amb prou memòria per tenir present què feien els que manaven abans. L'ideal seria que els polítics sabessin ser pragmàtics des de la convicció insubornable i que els opinadors i els moviments cívics fossin crítics i exigents des del realisme, i no des del fanatisme inquisitorial del pur.

Aquesta és, em sembla, l'única manera d'acabar fent que la cosa vagi bé. Que és molt difícil? Evidentment. Però és que, en aquesta vida, no hi ha res de veres important que no sigui també molt -molt, molt- difícil.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris