algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

El sarcòfag dels records

Ateus i creients, d'una o altre religió, tots veneren als seus morts. La complexitat dels ritus funeraris deixen ben a les clares que a la societat la relació amb la mort va més allà de la simple eliminació física del cadàver. El culte al mort és universal, sigui des del més estricte laïcisme, sigui llançat les cendres al Ganges, enterrant el cos amb els objectes que necessitarà l'altre vida, en algun racó del deprimit continent africà, o fins i tot, com Star Trek, espargint les cendres per l'espai sideral. Únicament Macondo era un poble sense cementiri perquè era un poble sense història. Però més enllà dels ritus funeraris, més important resulta el respecte que es té al record que deixa la persona. Sigui a nivell personal, o si era un personatge públic, la consideració que en resta a la memòria col·lectiva.

En matèria de memòria col·lectiva hi ha una qüestió que és d'actualitat permanent: restablir la memòria històrica de les víctimes del franquisme. Encara que no és l'objecte central del comentari d'avui, sí que m'agradaria assenyalar que és lamentable que a l'Espanya democràtica es doni una situació tan inhumana com és que hi hagi famílies sense possibilitat de retre culte als morts. Els seus difunts assassinats segueixen desapareguts. L'obligació que té l'estat és la reparació pública de l'honor de les persones condemnades per tribunals franquistes. La revisió i anul·lació de les condemnes franquistes és objecte de debat en la futura llei de la memòria històrica en el Congrés de Diputats. Encara que penso que difícilment una llei per si sola solucionarà el problema, a no ésser que aquesta afecti directament l'equilibri asimètric que se va establir durant la transició espanyola. En aquells moments, alguns es subrogaren privilegis que resulten contradictoris amb tota tradició democràtica. Les actituds diuen molt més que les paraules o la lletra escrita del bulletí oficial. Dissortadament són encara moltes les postures poc generoses i que defensen vells privilegis.

La meva intenció en començar aquest article era una altra diferent a la de parlar de la memòria històrica. M'inquieta l'ús que alguns personatges de la dreta més integrista fan dels morts i de la seva memòria. Veig amb certa freqüència persones d'aquesta ideologia agafar un personatge públic ja desaparegut, del passat més recent o més antic, de pensament polític diferent al radicalisme conservador i se proclamen seguidors i, fins i tot, hereus seus sense moure's ni un mil·límetre de les seves posicions. És una herència absurda la que pretenen, ja que del pensament polític del finat poc en podem parlar ja que està ben lluny de l'actitud extremista dels usurpadors. Pretenen simplement una màscara faraònica per amagar la simplicitat esquelètica del seu pensament. A part de la falta d'estil i d'educació que representa tal perversitat, la necessitat d'adquirir una coartada no ens ha de confondre i fer pensar en una falsa desemparança del vampir usurpador. L'animal té pares, són coneguts i segurament d'ells han heretat les seves actituds, els seus modes, les seves formes de sempre. Formes que pareixen tretes del sarcòfag del records, però que són certes. Aquests integristes tenen història. Tenen cementiri perquè, a diferència del Macondo imaginari tenen passat. No l'obliden, l'oculten, el tapen, el dissimulen... Per això és tan difícil conviure amb ells.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris