algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Andreu Murillo Tudurí. Les lliçons de la història

N'Andreu Murillo va morir dimarts passat dia 5 de juny a Maó, la mateixa ciutat que, feia setanta-set anys, l'havia vist néixer. M'estalviaré de comentar la seva personalitat, àmpliament coneguda arreu de les Illes Balears i al món cultural dels Països Catalans; d'altra banda, persones més competents podran valorar el mèrit de la seva obra. Jo en tenc prou a dir que durant anys va ser un referent inexcusable per a qualsevol qui volgués aproximar-se al coneixement de la cultura i la societat menorquines.

Em conten els seus fills Jaume i Caterina que dia 27 de maig, estant ja ingressat a l'Hospital en estat greu, va voler aixecar-se del llit perquè havia d'anar a votar. I així ho va fer. No seria ell, ni tan sols en aquella seriosa circumstància d'una salut malmesa, que engrossís l'abstenció. Que la democràcia no havia estat un «regal» de la Transició, prou que ho sabia! I fins i tot pocs dies abans de morir, mantenia el seu bon humor i curiositat per les coses quotidianes; per exemple, em diuen que s'interessava per la marxa de les negociacions per formar el nou govern de les Illes. No tenia cap intenció de morir-se, mantenia ben viu l'interès pel gran espectacle de la vida.

Mestre de menorquinistes i militant «històric» del PSM, molts companys de militància, però també d'altres propers a la ideologia nacionalista i d'esquerres, l'hem tingut com un estaló ferm en la comprensió del món sencer a partir del coneixement del nostre món més immediat, vinculat a la història. Persones d'ideologia diferent a la de n'Andreu, hi trobaven també l'ajut generós i l'opinió suggeridora tot compartint amb ell la mateixa passió per la recerca de la veritat històrica; o "no ens posem tan absoluts!- la recerca d'un discurs racional per explicar el passat, per entendre millor el present.

Sabia molt, perquè tenia una curiositat infinita que estimulava la seva intel·ligència i capacitat d'anàlisi. Els conflictes de classe li servien per explicar millor els moviments socials que no els discursos essencialistes.

Una vegada n'Ignasi Mascaró li va suggerir en un article que escrigués un llibre que als menorquins ens manca: un «Nosaltres, els menorquins», talment el Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, o La nació dels mallorquins, de Josep Melià. Semblava que n'acceptava el repte. Jo també pens que ell hauria estat la persona més preparada per escriure'l: no sols els seus coneixements sobre l'illa de Menorca i el poble que hi ha viscut al llarg dels anys ho avalaven, sinó també la seva facilitat per escriure una prosa de qualitat i eficàcia comunicativa, didàctica.

Com a bon historiador, atorgava a la memòria una importància cabdal per configurar el mirall en què els pobles es miren i es reconeixen. «Amb memòria podrem ser alguna cosa, encara; sense, és segur que no som res» "deia Joan Francesc Mira en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Baltasar Porcel. Doncs bé, en tant que els menorquins no coneguem amb objectivitat d'on venim i qui som, no serem un poble, sinó una agregació d'individus pasturant dins una província. N'Andreu, amb aquest convenciment, quan va ser conseller de Cultura de Menorca, durant els anys de la preautonomia (1979-1983), va dedicar part dels minvats pressuposts econòmics de què llavors el Consell disposava a treure de l'oblit, dels arxius on jeien, documents fonamentals per al nostre passat. En història "solia repetir- no hi ha buits: no es pot parlar amb seguretat del segle XVIII desconeixent què succeïa al XVII o al XVI ... Com a conseller va endegar un seguit de treballs de recerca en el camp de la història (però amb derivacions cap a l'onomàstica i toponímia), alguns dels quals es publicaren en format de llibretó, modestíssim en la forma, però valuós en el contingut. Record ara els de Pedro de Montaner: Cartas reales a Gobernadores de Menorca (1612-1638) [1981]; Florenci Sastre: La Ciutadella de Menorca en el tránsito a la modernidad; Luis Hortelano, Silvestre Tur i Joana M. Petrus: Índex de fons documentals i bibliogràfics relatius a Menorca als arxius i biblioteques de Mallorca. [1982]. I, en especial, les aportacions de l'investigador felanitxer Ramon Rosselló i Vaquer, fruit dels seus escorcolls a l'Arxiu del Regne de Mallorca i a d'altres: Aportació a la història medieval de Menorca. El segle XIII [1980] (resum de la totalitat documental relativa a la Menorca del segle XIII); Llibre del notari de Ciutadella Jaume Riudavets (1450-1453) [1982]; Aportació documental a la història de Menorca. El segle XV [1982]; La revolta menorquina contra Joan II (1463-1472) [1981]; Menorca davant la Inquisició (Síntesi documental de l'Arxiu Històric Nacional -Madrid- i de l'Arxiu de la Corona d'Aragó "Barcelona-) [1982]. I dues més: El llibre de la Cort Reial de Ciutadella (Índex de cartes registrades de 1350 a 1403, segons còpia conservada a l'arxiu del regne de Mallorca). Introducció i notes a cura d'Andreu Murillo [1981], i El fogatge de Menorca de 1545 (nòmina dels habitants de l'illa als inicis de l'Edat Moderna).[1983]. També vull destacar les microfilmacions de documentació menorquina encarregades a diversos arxius i l'adquisició d'un important Capbreu de 1600.

Aquestes publicacions responien "en paraules de Murillo- «a la reiteradament expressada necessitat de dotar els recercadors menorquins de fonts documentals que romanen fora de la nostra illa i que en un moment determinat són precises de tenir a l'abast per tal que es pugui dur a terme una tasca de recobrament de la nostra història. No és dir res de nou si gosam assegurar que el camp historiogràfic de Menorca té encara molts d'erms sense cultivar i és per tal d'omplir aquests espais, que pertoca als historiadors de conrear i aprofundir, pel que, una vegada més, el Consell Insular de Menorca, posa en mans dels estudiosos en general uns materials totalment inèdits». Gairebé tots aquests llibrets venien prologats pel conseller, que s'hi permetia fer en cadascun una breu i brillant lliçó d'història.

Vaig tenir l'avinentesa de coincidir amb n'Andreu al CIM en l'etapa 1979-83 i de participar a la Comissió de Cultura, que ell presidia. Aquelles sessions tramitaven poca cosa, ateses les escassíssimes competències que la institució hereva de la Diputació Provincial tenia. Gestionàvem poca pela, però hi havia un plus d'idees i un escreix d'il·lusió i de ganes de fer. Puc assegurar que mai no sortíem indiferents d'aquelles reunions, les quals solien durar hores. Definitivament, eren altres temps en què alguns, il·lusos, ens crèiem que era possible construir un país lliure i democràtic, així com el somiàvem. Amic Andreu: no diguem mai que allò fou un somni. Des d'allà on siguis, si t'és permès de saber la veritat que amaga la Llegenda dels Segles, segur que ja te'n sents recompensat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris