muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Massa llàgrimes

Quants anys tenia, nou? onze? catorze? No ho sé. És igual, era un infant quan sovint anava a fer diada i vesprada a fora vila a casa del padrinet Joan al terme de Manacor tirant al nord. I aprenia coses per mi tot sol que no eren als llibres de l'escola nacional-catòlica espanyola. Per exemple, que quan es muntava un núvol alt, grisenc, amb forma vertical, rere la muntanya de Calicant, era senya de ploure segur a poca estona. Que la terra banyada de pluja segada d'estiu coberta de rostoll feia olor de país. Que les negres mèrleres tastaven les primeres vermelles cireres de maig i les figues flors clivellades de bon gust. Però les flames a la foganya d'hivern! allò era art en la pura essència, dibuixos de vermell amb una mica de groc tots diferents sorgint de tions sobretot d'ametller i garrover, llenya de caliu de la terra. A ponent el sol es feia lluny i del cel baixava la nit. I el padrinet a la cuina amb una greixonera de fang preparava un pobre i inoblidable sopar de pagès. Aquells fideus de roter!, sols dos bocinets salats de xulla de porc, uns quants allets aixafats, ceba, tomàtiga, patates tallades, caragoles de garriga que aportaven gust d'herba mallorquina i un poquet de sobrassada vella que encoloria el plat que menjàvem amb cullera de fusta a la minvada claror del ble del llumet d'oli. En haver sopat, de cop la tristor envaïa tota la cuina emblanquinada de calç i antigor. El padrinet agafava amb les dues mans el barril de vi negre i s'engolia a morro un glop llarguíssim. De vegades fumava un puret fort tort i de contraban. També fumava amb pipa tabac que ell mateix sembrava i conreava i que li costava subornar amb dos colomins o qualque pollastre de tant en tant a un guàrdia civil que sovintejava per aquell indret. Feta la nit érem quatre de panxa vora el foc, el ca, la moixa de tres colors, el padrí i jo. Llavors el padrinet començava a parlar, cada dia el mateix, sempre el mateix. Que va néixer l'any 1900 però no sabia quin dia. Que lluità com a soldat forçós al Marroc, que no disparà mai un tret a ferir i que conegué allà, entre altres, el criminal Franco. De veritat és que simpatitzava molt més amb el moro Abdel Krim que amb els militars espanyols dels qui tirava pestes entre calada i calada de la pipa o el puret. Al clero també el flastomava perquè assegurava que estava al servei dels senyors. El padrí Joan era republicà. Deia que la nit es feia trista perquè sempre acabava igual. Després del Marroc venia la guerra civil espanyola i el padrinet, com si parlés sol amb veu alta recordava tots els seus amics afusellats als cementiris manacorins o caçats com a conills a camp obert. I plorava llàgrimes tímides d'home que li anaven de la nineta dels ulls als morros polits de sol i vent. N'havia tengut i mantingut molts d'amics amagats pel contorn, per cantoneres, coves, per la garriga. Qüestió de temps tots moriren. I la memòria del padrí es resumia en una sola frase a llàgrima viva: «tan bon home com era». El padrinet Joan va cometre amb mi essencialment dos errors importants, almanco és el que pens ara. El primer és que ell no s'adonava que jo l'estimava massa per veure'l plorar. Jo feia pena meva la seva pena. Jo era massa nin per veure llàgrimes. El segon error és que jo era massa llest per no fer causa pròpia d'aquell patiment. Ell em va transmetre el que es diu ara: «memòria històrica». El padrí Joan Garau era amic del batlle republicà de Manacor Antoni Amer «Garanya», a qui abans d'afusellar-lo a Son Coletes humiliaren al centre de la vila cremant-li la barba i potejant-li les ulleres. Però dissabte un jovenet manacorí republicà entrarà a la Sala portant les ulleres espanyades del batlle Amer. I perdonau-me benvolguts lectors, estic sensible avui, record massa llàgrimes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris