muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

L'historiador historiògraf

En el reguitzer de correus electrònics que tenc arxivats, en guard un de ben coral, de preuadíssim. Quan, ara fa dos anys, el vaig rebre, em vingué la prova de com n'era, de veritable, de nítida, la relació d'amistat directa i personal que l'estimat Andreu Murillo m'atorgava sincerament. En el missatge, al contingut del qual s'hi afegia la seva afectuosa muller, em deia açò, transcrit mot a mot: «La nostra més cordial enhorabona. Bessones, quina alegria!..., i quina feina per a una mare, però la vinguda dels fills és el contingut dels dies més feliços de la vida. Una forta abraçada. Murillo».

Vaig guardar la comunicació, és clar, amb la mateixa cura que hom esmerçaria per preservar una carta familiar. No vaig tenir dubtes que el mestre era també, al d'arrel, l'amic del cor. No sé els anys que fa que he estimat Andreu Murillo. Devia haver brollat inicialment per devers 1980, l'any ja reculat en què jo m'introduïa -encara com a mer redactor d'estiu, més tost entumit i novençà- en les bregues periodístiques de l'illa de Menorca. Ell era, aleshores, conseller de Cultura, però sobretot -admirativament- era historiador, l'historiador sòlid, modern, ben format, renovador, analista i, definitivament, superador de la historiografia discursiva vella. Es pot dir, sense temences d'inflar hipèrboles vàcues, que, en aquells anys, es projectava com l'historiador per antonomàsia, el referent acadèmic, el mestre capdavanter, viu, de casa nostra. Potser no n'hi havia d'altre llavors amb tanta contundència, amb una similar plenitud indiscutible a la seva. Un bon feix de noms, naturalment, treballaven en el camp de la història, alguns d'ells ben plausibles. Ara bé: allò que potser el distingia a ell al costat dels altres és que només ell, a parer meu, havia assolit la dimensió, no ja d'historiador, sinó també d'historiògraf. No cal dir que hi ha una diferència conceptual gens desdenyosa entre tots conceptes. Si un historiador escriu història amb prestigi més o menys versat, l'historiògraf és un tractadista de la història, és aquell capaç d'obrir escola a una nova metodologia de treball i, en definitiva, capaç de forjar època pel que fa als estudis històrics. Molt enfora d'esprémer el seu cervell en construir la història de Menorca tot continuant l'estil purament erudit i documentalista dels clàssics que l'havien precedit a l'illa (els remots del segle XIX i els propers de la primera meitat del XX), Murillo va capgirar la doctrina historiogràfica imperant. Tota la perspectiva es renovellà fondament, sobretot dins el darrer terç del nou-cents, quan havia guanyat la llicenciatura en història moderna i contemporània (Barcelona, 1974). Ja res -res de valuós i de perdurable- no va ser el mateix en el terreny dels estudis històrics menorquins. I açò no obstant, la seva rigorosa saviesa historiogràfica el feia comportar-se amb enraonadíssima prudència. En parlar-li de la seva obra, sempre m'aturava els peus. «No he fet cap aportació original al mètode historiogràfic», insistia, movent el cap en senyal desaprovatori. Potser tenia raó, però no tota la raó. Més aviat, som dels qui pensen que el seu mèrit haurà estat d'aplicar, a la revisió històrica de Menorca, els millors corrents de l'escola historiogràfica de Vicens Vives i de Josep Fontana. Per als postulats del primer mestre català, el professor Murillo haurà introduït dins la tradició insular la llum de les perspectives demogràfica, econòmica i social. I de la mà del no menys excel·lit mestre Fontana, haurà aconseguit que la historiografia local hagi abandonat, com deia abans, el mètode discursiu per abastar la interpretació del fet històric. «Després de l'etapa en què es creia que la història només era aportar el coneixement documental del passat i la descripció dels fets -m'argumentava-, calia anar a l'estadi de la interpretació. Açò és, estudiar els sistemes econòmics de cada època, perquè segons són aquests, així caldrà concloure que van ser les respectives organitzacions socials, i, al capdavall, la ideologia dominant en cada moment». La doctrina de Murillo, tal i com es desprèn d'aquestes paraules seves, ha estat seminal i renovadora per a la seva generació. Dimecres va passar avall. Per sempre més, però, l'obra d'historiador (pel que ha editat i pels originals pòstums) el perviurà, com pertoca al mestre medul·lar que és ja de la segona tombada del XX.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris