nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Comença el ball (evocació masclista nostàlgica amb metàfora inclosa)

Sembla que hi ha coses que no han d'arribar mai; que tu puguis dir, per exemple, que fa quaranta anys que has fet la primera comunió. Aquesta setmana, a classe, per explicar als alumnes el que era l'acte de la Consagració vaig evocar aquell temps i em vaig escarrufar una mica perquè sí, ja fa quaranta anys que la vaig fer. Això no sé si em dóna una certa franquesa a l'hora d'escriure, però sí que em va permetre, ni que fos un acte reflex, d'afegir una coeta a algunes anècdotes amb què farcesc les classes tot dient «coses de iao»; com les que vénen a continuació.

Ni que semblàs fet a posta, però el dia de les eleccions era Cinquagesma, o allò que popularment per Pòrtol en dèiem «Sant Corgema». I on és la coindicidència? Us ho explicaré. Per Pasqua granada començava, al meu redol, el ball, les «Berbenes». Les primeres eren les dels quintos de Pòrtol. Allà, pollastrells a mig crestar, començàvem a fundar les esperances de trobar algú, millor dit, alguna, que volgués compartir amb nosaltres els furors hormonals. Llavors, les festes s'estraperlaven pel redol: Son Ferriol, sant Jordi, sa Casablanca... i alguns altres pobles més. Eren curioses, les Berbenes. Bé, potser, expliqui una mica com eren per als lectors més joves, si és que en tenc algun. Hi actuaven dos o tres «conjunts» musicals; començaven devers les 10 i també hi havia dos tipus de balls; els ràpids i els lents. Els ràpids erens els ie-iès i post-ie-iès. La gent ballava a lloure i hi corrien, entre les persones, els huracans; els lents, eren els de les balades italianitzants tipus «bella sin alma» o «Jardín prohibido» i els més afortunats tocaven popes; a més, si hi havia un bon electricista al poble, apagaven les bombetes de la il·luminació, la qual cosa feia que la pista de ball quedàs a la penombra i mans i llengües anassin una mica més falagueres. Eren aquests, els balls que ens interessaven, els lents, els d'aferrar-se, sobretot als que no teníem al·lota ni sortíem amb ningú. A la primera fila de les cadires, tot envoltant la immensa pista, s'hi asseien les pretendentes o les preteses, amb les amigues, vetlades una mica discretament, per la vella o les velles, que feien rotlet en una discreta tercera fila. Quan tocaven els lents començàvem la desfilada tot anant a demanar per ballar.

Eren les primeres Berbenes una incògnita i on s'esfullaven totes les nostres esperances que ens havíem fabricat durant un temps. Evidentment, les esperances de tocar popa o de seduir una al·loteta que et deixàs apamar-li un poc l'orografia. També, les berbenes eren diferents, a vegades tot just la primera orquestra havia esclovellat les primeres notes, la gent es posava a ballar, com si en duguessin endarrer, també podria passar que, el primer conjunt fes la seva primera tanda sense que a la pista hi hagués ningú, o que quan sonaven les primeres notes d'un lent, la gent no sortís a ballar i es mirassin de reüll uns amb altres per veure qui era la primera parella que obria foc. Tanmateix, tornaré a allò de les esperances, a més de les parelles establertes n'hi havia d'altres de cojunturals, solien ser parelles de ball; mentre que llavors hi havia una tropa de volanders que anàvem a demanar per ballar a les al·lotes. Sempre sospiràvem que ballaríem amb una de més bona que l'any anterior, i amb aquestes expectatives començàvem la ronda i arreplegàvem les primeres carabasses. Aviat tocàvem de peus a terra, i només una mica d'orgull mal paït ens impedia anar a treure la nostra misedicordiosa parella de ball, de gairebé sempre, lletja i grassa, però l'única que ens permetia ballar i ser com els altres, tocar un poc de popa; podria passar que ella també aspiràs a un ballador millor, que estàs més bonot i llavors també t'entimava carabassa a l'espera d'aquell fadrí que havia ullat i que tenia esperances que, entre totes les aspirants, es decantaria per ella. Tanmateix, a la berbena següent, acabaves ballant amb la de sempre, ni que fos de cap de dent i una mica empegueït de la poca vasa que feia el teu trofeu. Hi havia també, a cada poble, la petita mis de torn, l'al·lota que era la perla, l'objecte preclar de tots els desitjos. També es tractava de saber amb qui ballaria, amb el de sempre? Amb un forà? Amb un nouvingut? I on és la metàfora? Bé, sembla que el ball polític ha començat, però és com aquelles berbenes que arrencaven fredes. La primera orquestra ja ha esgotat el seu primer torn i ningú ha sortit a ballar a la pista. La incògnita perdura. Amb qui ballarà finalment la perla? Es materialitzaran totes les il·lusions que s'havien cobejat abans? El fatxenda del poble haurà de pagar un preu alt per les seves bravates? Començ a sentir els primers compassos de les peces lentes i no veig gaire moviment, ni com s'escenificarà el ball. Haurem d'esperar un poc...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris