algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
10°

El PP i el tuti

Com a mallorquí, o balear, consider una obligació gairebé indefugible intentar conèixer el que pensen els ciutadans d'aquest país nostre. Més encara la dels que es dediquen a la política o al comentari polític. Amb aquesta finalitat -la de conèixer idees- seguesc amb gran atenció les tertúlies, els diaris, la tele i fins i tot la premsa electrònica. No sé per què -probablement per enveja o per poder experimentar per una vegada aquest gust tan humà de sentir-se superior des del punt de vista de l'honestedat- els meus ullets i les meves orelles presten especial atenció a aquells periodistes que tenen l'habilitat i la vivor d'anomenar-se independents i parlar des d'aquest punt de vista sense deixar de cobrar mensualment una nòmina del partit que governa. Durant aquesta setmana postelectoral he pogut sentir en boca d'aquests espavilats i feliços opinadors repetides vegades que la llei electoral hauria de donar la governació al partit més votat i que no hi havia dret que un partit amb un 5% dels vots pogués ser decisiu en el repartiment del poder. Els comentaristes hi afegien que en Jaume Matas no havia de perdre la «dignitat» a l'hora de fer pactes. Un altre periodista subvencionat i que, tanmateix, fa mèrits per passar com un exemple de liberalisme va escriure que a l'hora dels pactes tot valia menys convertir la política en un negoci. Ho vaig haver de llegir dues vegades: no em podia creure, de cap de les maneres, que algú que volia passar per liberal condemnàs aquest acció tan humana i pacificadora com és el negoci. La negociació com els doblers són -em podeu creure- dos factors essencials del liberalisme. Dos elements que, en la meva molt modesta opinió, han contribuït de manera notable a evitar que els homes, que malauradament acostumen a desitjar les mateixes coses, estiguin tot el dia agredint-se. Per què, idò, condemnar-los, al negoci i als dolers?

Algun dia tornarem a parlar del liberalisme i la negociació. Vull referir-me ara a l'altra qüestió plantejada: qui guanya realment en unes eleccions? El que més vots té? Quan vaig sentir aquestes preguntes vaig tornar a pensar en la meva joventut -esper que sabreu perdonar-me aquest vici quasi incorregible- i en el lloc on va transcórrer: Son Ferriol.

Quan ja no teníem edat per jugar al carrer, començàvem a anar al cafè i apreníem altres jocs com el billar, el futbolí i, sobretot, els jocs de cartes. Llavors hi havia un clara jerarquia dels jocs de cartes. A la base de la piràmide hi habita l'escambrí -un joc propi de les dones velles- i el truc. A la cúspide hi era de manera indiscutible el tuti subhastat. A Son Ferriol, a Sa Cova, hi havia un parell de taules de tuti d'alta categoria on pràcticament cada dia demostraven la seva categoria en Felet, en Joan de Sa Cova, es pintor, n'Alfredo, mon pare, en Toni Joan i algun altre. Cap d'aquells orgullosos tutiers va poder comprendre mai com en pocs mesos el meu amic i quasi coetani Joan Jutge hagués après tota la lògica del Tutti i s'hagués convertíit no sols en el millor jugador de Tutti del poble, sinó, i amb tota seguretat, de tot Mallorca. Mon pare, que també tenia pretensions, em deia, avançant-se algunes dècades a Florentino Pérez: «Nosaltres som de primera, però el teu amic Joan és realment un jugador d'una altra galàxia». Literalment. Jo, que no vaig tenir un cap tan obert com el d'en Joan, no em vaig poder asseure mai a una taula seriosa de tuti. Tanmateix, de mirar mon pare i, més encara, en Joan vaig arribar a aprendre'n les regles. El tuti és un joc que el juguen tres persones amb cartes espanyoles que tenen un ordre jeràrquic igual a l'escambrí. És més, molt més complicat que l'escambrí, ja que hi ha l'arrastrar, els vints, les deu últimes, les quaranta, els «fallos», etc. Quan s'han repartides a l'atzar les 36 cartes entre els tres jugadors, cada un d'ells expressa la seva confiança en els punts que pot arribar a fer. El que fa la puja més alta, jugarà tot sol i mirarà d'aconseguir l'objectiu que ha fixat. Cobrarà, si guanya, més com més alt sigui l'objectiu. Els altres dos jugadors miraran que no ho aconsegueixi. Si el jugador tot sol que ha dit que aniria a cent en fa, per exemple, 107, guanyarà, però si en fa 98 perdrà i guanyaran els dos que la vida i el joc els ha dut a anar en combinació, encara que hagin fet menys punts.

No cal que insisteixi en l'analogia entre el tuti i les eleccions. Jo només vull dir que si algun escriptor o tertulià d'ara, dels que saben fer el cap viu, hagués anat a Son Ferriol i hagués dit que en el joc de tuti, com en la polítca, hauria de guanyar sempre qui més punts fa i que cada jugador havia d'anar pel seu compte, l'haurien enviat a la taula d'escambrí on jo i altres com jo hi jugàvem lamentant de no tenir cap a bastament per jugar a tuti.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris