muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Els dietaris d'un exili a París, de 1937 a 1945 (i II)

Potser aquest primer dietari que hem comentat en l'article anterior sigui el més literari dels que componen el llibre Llatins en servitud. París 1940-1944, del major dels germans Rubió i Tudurí, tan acuradament preparat per Josep M. Quintana. Bona prova en seria el que hi va anotar els primers de gener de 1941: «El Sena transporta bocins de gel. L'aigua sembla més verda. Unes gavines es deixen endur pels trossos de glaç. Fa un sol pàl·lid sobre els molls, prop d'Alma. El Zuau esculpit en pedra a un dels pilars del pont té el seu mostatxo eriçat pel fred». Personalment, trob més interessants tant Èxode. De París a Soings-en-Sologne i retorn, de l'11 de juny al 3 de juliol de 1940 com el que es titula Campanya de França, 1944, que correspon als tres darrers mesos de l'ocupació alemanya de París. El primer és el relat, molt detallat, de la fuita de la metròpoli -amb la seva dona, el seu germà Marià i la dona d'aquest-, davant la imminent entrada de l'exèrcit invasor, fins que es va firmar l'armistici, que garantia el cessament de les hostilitats. Els quadres que descriu de les carreteres i dels pobles i poblets estibats de refugiats són d'un gran realisme. La veritat és que, malgrat totes les dificultats de transport -varen haver d'optar aviat per anar a peu, empenyent i estirant un cotxet d'infant on transportaven l'equipatge més necessari-, d'allotjament i d'aprovisionament de vitualles, la darrera frase d'aquest relat és: «Físicament, el viatge ens havia deixat una salut esplèndida i un color de camperol».

El testimoni més emocionant ens el dóna l'esmentat Campanya de França, 1944, el corresponent a les darreres setmanes, del 6 de juny al 24 d'agost de 1944, quan ja tothom esperava l'alliberament d'un moment a l'altre, amb la natural tensió. En aquest, Nicolau Rubió i Tudurí ens conta la successió d'alarmes i bombardeigs que es van produint, les cues per a aconseguir pa i altres productes d'alimentació, les notícies del front que es va apropant, els desplaçaments freqüents a Sèvres per a comprar verdures i fruita, les aturades del metro que l'obliguen a fer llargues caminades, però també el permanent contacte amb la nombrosa colònia de intel·lectuals i artistes catalans, la feina que va fent a La Patrie Latine -segurament la seva obra de més pes des del punt de vista ideològic, per cert, recentment publicada en català-, les seves sovintejades visites a la Bibliothèque Nationale per a documentar-se, les anades al cine i al teatre habituals, l'assistència a alguns concerts també, els gelats i les gourmandises que es poden permetre, el seu aprenentatge d'anar en bicicleta en el Bois de Boulogne, etc. L'espera es fa llarga: «No sé per què em sembla que els Aliats no procuren l'encerclament, sinó la retirada. En l'encerclament, l'encerclat es defensa, tira; en la desbandada, no. L'esforç aliat és principalment d'aviació». El 18 d'agost Picasso li fa un dibuix i, el capvespre, van al Vieux Colombier, a veure Les Fourberies d'Scapin. Encara es veuen soldats alemanys i, sobretot, molts de camions camuflats amb rames d'arbres. Comencen a veure's també combatents de la Resistance. El 25 d'agost, a la una, la Tour Eiffel ja porta la bandera francesa. El 26 d'agost acaba aquest dietari amb una sola frase: «Obro el balcó, fa sol, i ja som a l'altra banda».

El darrer text del llibre porta el títol de Darrer viatge de Josep Maria Sert de París a Barcelona. El pintor el fa amb el diarista, en el seu Cadillac amb xofer, i parteixen des de les arcades de la rue de Rivoli, quasi a l'angle de la plaça de la Concorde, on es troba la casa de Sert. Rubió, després d'explicar-nos que els acompanyaran Batista, l'home de confiança del pintor, i la dona d'aquest, la cuinera famosa pels seus arrossos, escriu: «Heus aquí el famós saló d'angle des d'on Sert, en la jornada de l'alliberament de París, de darrere els vidres estant i a l'altra banda del carrer, va veure caure morts, un per un, pel foc dels tancs francesos el grapat de soldats alemanys que s'havien fet forts al lleó de pedra del Jeu de Paume».

Al llarg del viatge, Josep Maria Sert demostra una manera de pensar força estranya: «'El futur és del crustaci!' Aleshores comença un elogi del cranc tan minuciós i nerviós que fa témer que l'orador no estigui enfebrat per alguna cosa. Es refereix a les articulacions, a les costures, a tots els seus reflexos amb una gran precisió. Realment Sert ha hagut de xuclar cames de llagosta a milions per haver arribat a intoxicar-se de crustacisme fins a aquest punt». El llarg diàleg entre els dos amics deriva de cara a una confrontació entre la mena de barroquisme molt sui generis, tal vegada amb qualque cosa d'expressionista, de Sert, i el classicisme aticista de Rubió. I el viatge s'acaba amb el compromís més o manco explicit de trobar-se de nou a Mallorca. «En efecte, el nostre mar és allí i ens espera».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris