algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

L'Apocalipsi de cada dia

Alguna llei còsmica, o humana, ha d'explicar que quan l'Apocalipsi es repeteix cada matí deixa de ser creïble. I això és el que em repetesc, com una mena de mantra tranquil·litzador, quan Federico (Jiménez Losantos) l'anuncia cada dia, repetides vegades, després de recordar-nos que Zapatero està en mans de l'ETA (d'ETA-Batasuna-ANV, diuen tots els subalterns de la religió apocalíptica, repetint la consigna) i que Kofi Annan és el responsable de la massacre de Rwanda. Ahir va afegir que Al Gore és dels més grans contaminadors del planeta (no sé, intuesc que sí, que hi tenia alguna cosa a veure el fet que li hagin donat, a Gore, un premi Príncep d'Astúries). Tant se val. L'Apocalipsi té cara i ulls, noms i llinatges, i tota la política s'ha de reduir a l'extrem makeover d'anar preparant el judici final (l'única justícia en la qual podem, encara, confiar, perquè el sistema judicial, com també repeteix sàviament Federico, és completament corrupte), on es veurà definitivament qui és qui. Tampoc no importa gaire que els Apocalipsis s'anul·lin entre si, ni que siguin vertaders (com l'evident desintegració de l'estat) o falsos (com aquesta enganyifa de Gore del canvi climàtic). Vertaders o falsos (per definició, el nombre màxim d'Apocalipsis és un, després del qual tot s'haurà enllestit definitivament), hem d'esperar l'Apocalipsi, així que em giro cap a l'actualitat a la recerca de signes positius, optimistes, salvífics i esperançadors per entretenir l'espera. I la veritat és que n'hi ha, i molts. Potser l'Apocalipsi és a punt d'arribar, però ens agafarà ben divertits entre les rialles que es mereix el panorama present. Paris Hilton, sense anar més lluny, ja és a la presó. A la presó de Lynwood, a Los Angeles, concretament, per haver conduït amb el permís suspès. El fet no té més importància, però si tothom que condueix sense permís acabàs a la presó l'Apocalipsi ja hauria arribat. Tampoc no té més importància perquè la Hilton hi rebrà, a la presó, el tracte especial que mereix, com tots els VIPs que hi arriben, i perquè després podrà obtenir-ne alguna exclusiva, i omplir-ne un capítol de les seves imminents i esperades memòries. (Quin magnífic títol, per a la Hilton: Memòries de l'Apocalipsi. 23 dies a la presó de Lynwood). Per la seva banda, Alberto de Mònaco ens ha obsequiat aquesta setmana amb un article sobre la relació entre l'esport i el medi ambient, del tot imprescindible (l'article), i que respon a la seva doble capacitat d'esportista d'elit (en diversos esports) i de persona que sempre ha destacat per viure en un medi ambient magnífic. L'article comença recordant que «Els meus pares m'educaren en uns costums senzills d'aquells que formen per sempre el caràcter d'un home...», o sigui que si algun pare té dubtes sobre la recta educació de llurs fills hi trobarà també un camí. (Un poc car, això sí, però quin esforç no faríem per l'educació dels nostres fills?). Entre nosaltres, que tenim solucionats els problemes educatius, i gairebé tots els altres, excepte el de l'Apocalipsi, ha sorgit la necessitat urgent de posar lletra a l'himne espanyol, després d'alguns dubtes sobre l'acceptació (i descartant el fet, cent per cent empíric, que el jugadors de bàsquet van guanyar el Mundial a ritme de la coneguda marxa «El único fruto del amor es la banana, es la banana...»). La urgència és comprensible perquè alguns periodistes ja havien denunciat la mol·lície nacionalista dels futbolistes de la selecció (que fins i tot hi amaguen la bandera dels mitjons), i això que Luis, el seleccionador -del qual ningú no posaria en dubte les fortes conviccions pàtries- ha garantit l'«espanyolia» (sic) dels seus pupils, incloent-hi Pujol. Esperam notícies, de la lletra, i que sigui demanat l'assessorament de, entre moltes altres possibilitats, Georgie Dann, un as en això d'empescar-se lletres enganxoses que se't fiquen al cervell i no t'abandonen mai. (I la fortuna que l'invent oferirà en politons! Manda polihimno al 77, etcètera...). (La notícia és positiva, però s'hi uneixen un parell d'interrogants lleugerament inquietants: serà obligatori conèixer-ne la lletra?, i ens haurem de posar la mà al pit?). Apocalipsi? L'Apocalipsi seria arribar al judici final (o a l'encara més improbable presència espanyola en la final d'un Mundial) sense un clar i llampant poema que cridar al món, i a l'univers, i rodalies. I tot sense oblidar el doble, o triple, al·leluia que es mereix aquesta notícia que la qualitat del semen depèn de les ejaculacions i no de l'edat de l'home, segons ha demostrat un recent i complet estudi de l'Institut Marquès i un parell d'altres institucions científiques. Com sempre, la ciència ens treu del buit del pessimisme i de la desesperança (i de l'Apocalipsi, per ara). Res. Que arribi l'Apocalipsi, si així ha de ser, però sense presses. La realitat és massa divertida per allunyar-se'n, i quan sigui el moment ho plorarem. I mentrestant arriba, no facin gaire càlculs sobre el grau de disbarat (ni d'Apocalipsi) que podem encaixar: gaudeixin-ne, i prou. Ja saben el que deia el candidat (a la presidència dels EUA) John McCain, en ser preguntat si se sentia un heroi de la guerra (del Vietnam): «Jo no vaig ser pas un heroi, però vaig tenir la sort de servir en companyia d'herois». Aquesta és la disculpa -i no estic segur que sigui del tot útil, ni justa, però no en tinc cap de millor- de l'espectador de l'Apocalipsi: «Jo no som estúpid, però he tingut la mala sort de viure envoltat...».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris